Un adeu al primer i únic crític gastronòmic del país

Andorra la VellaEl nom de Joan Berenguer, nascut a Barcelona el 28 d’octubre de 1944, quedarà per sempre més vinculat al món de la gastronomia d’Andorra. Va ser la seva gran passió, la força per la qual va viure. Dedicat en cos i ànima a tot allò relacionat amb el bon menjar i el bon beure, però sobretot dedicat a la cuina del país que el va acollir el 1972, l’any en què va posar els peus a Andorra per emprendre una nova vida, motivat per una feina que va aconseguir a Indústries Farga. Ho va fer acompanyat de la seva família, la seva dona i els seus dos fills. Més de quaranta anys després d’aquella arribada, la família de Joan Berenguer està plenament integrada al Principat.

La vocació del Joan ha estat evidentment la gastronomia, però se li va despertar tard. Ell era comptable, i fins i tot va arribar a tenir una carnisseria durant els primers anys a Andorra. Tot va començar una mica abans, quan treballava a Indústries Farga. Va ser allà que va començar a deixar la comptabilitat per fer de comercial dins la branca de l’alimentació. I d’aquí, fins anar a parar a la secció de vins dels grans magatzems Pyrénées.

Quan hi treballava, va conèixer al gran Pere Tàpies. De seguida es va adonar que volia seguir els passos del gastrònom català. Va ser la primera pedra d’una carrera que l’ha convertit en el primer (i únic) crític gastronòmic que ha tingut el país.

Berenguer va conèixer i tractar amb tot el sector. I, per sobre de tot, va creure en els cuiners i restauradors. Els va dotar d’aquest punt més mediàtic que necessiten els xefs per poder promocionar les seves creacions. Els va posar noms i cognoms, també fora les nostres fronteres.

Tothom que va treballar amb ell i amb qui hem parlat des del Menja’t Andorra ha coincidit a destacar el seu caràcter afable i sempre positiu. Les seves ganes i la seva estima per la gastronomia andorrana. Per tot el que ha fet, es mereix aquest petit reconeixement que li fem des del número 9 de la revista, a través de les paraules d’alguns dels que van compartir bons moments amb ell. Mentre no arribi el reconeixement institucional que es mereix, comencem a reconèixer la seva tasca a través d’aquestes línies.

Christian Zanchetta

Xef amb una estrella Michelin

Vaig conèixer al Joan als anys 90 just quan jo aterrava a Andorra, i des de sempre vam mantenir una bona relació. Venia a menjar al restaurant on jo treballava llavors, La Truita. Poc després, va començar a participar a les jornades gastronòmiques de tardor, on jo també m’hi vaig implicar. Va ser la primera vegada que vam treballar plegats. A partir d’aquí, vam coincidir molt en els viatges per promocionar les jornades. Algunes d’elles van ser tot un èxit malgrat que no sempre era fàcil tota la logística, i van rebre molt bones crítiques, en part també a la seva tasca constant. Sempre ens va ajudar molt en aquest sentit.

El Joan va ser la persona més representativa de la gastronomia del país, sempre es va esforçar per

promocionar-nos, dins i fora les nostres fronteres. Sempre des de la humilitat. Es preocupava pel sector, per promocionar-lo. Parlava molt amb tots els professionals per estar actualitzat.

Costarà trobar-li relleu, ho veig complicat perquè ell portava molts anys. Quan va començar ningú feia res per la gastronomia, poca cosa es feia de promoció. Als anys 80 els clients venien sols, però després tot va canviar, sort de gent com ell, que va fer de locomotora del sector.

Jordi Capella

Exdirector de l'Andorra Park Hotel i un dels impulsors de la revista Menja't Andorra

Fa molts anys que ens vam conèixer amb el Joan, i sempre vam treballar plegats per temes vinculats amb el món de l’hostaleria i la restauració. Era una persona que sempre estava posada en activitats relacionades amb la gastronomia i va ser un suport per donar a conèixer el sector. De fet, en Joan era l’única persona amb aquest perfil a Andorra, i gràcies a ell es feia difusió de la nostra tasca als mitjans de comunicació. La nostra relació va ser sobretot professional, però puc dir que era una excel·lent persona. Sempre podies comptar amb ell, mai tenia un no per resposta. Estava disposat a ajudar-te en el que fos, fins i tot malgrat certs moments de la seva vida on no estava del tot bé de salut. En d’altres paraules, parlem d’una persona que en tot moment va estar al peu del canó, que es va sacrificar per la professió, sempre disposat a col·laborar en el que fos.

Crec sincerament que la seva persona mai va estar suficientment reconeguda, tenint en compte la gran tasca que va fer per promoure el que es feia al país en l’àmbit gastronòmic. En altres paraules, es pot dir que ha estat una mica menystingut. Malgrat tot, mai va fer cap comentari al respecte, mai es va queixar.

Miquel Canturri

Xef del restaurant Minim's

Vaig conèixer al Joan durant la celebració de les primeres jornades gastronòmiques que van tenir lloc a Andorra. Ell va ser-ne un dels impulsors, ens va reunir a diversos xefs i ens va fer veure que, units, podíem arribar més lluny. I a partir d’aquí van néixer les jornades i van començar a difondre’s. Era una persona molt positiva, sempre ens deia que ens en sortiríem, ens va ajudar a fer-nos conèixer dins, però també a fora del país.

El Joan creia en la cuina d’Andorra i es va passar la vida difonent-la, així com als seus cuiners. De fet, i com sempre dic, als anys 80 la cuina andorrana estava a les llars, era titularitat de les mares i de les àvies. Va arribar ell i va donar l’impuls perquè aquesta cuina sortís de les cases per anar a parar a les cartes dels restaurants.

Va ser una persona molt calmada, tranquil·la i reflexiva. Tenia molt clares les coses i era molt culte amb tot allò relacionat amb els vins i la gastronomia. A la vegada, era una persona divertida, molt amic dels seus amics.

Vam tenir una relació molt personal i al llarg de la meva carrera professional sempre va ser-hi. Jo vaig començar molt jove i vaig tenir moments en què no tenia clares les coses. Però ell sempre va estar allà, em va donar un gran suport. Com quan vaig decidir obrir el Minim’s, ell va ajudar-me donant-ne difusió i fent articles als mitjans de comunicació per donar-me a conèixer.

Juan Antón Azurmendi

Restaurador

Va ser a començaments dels anys 80 quan vaig conèixer al Joan. Sempre a través de la gastronomia, però sempre vam tenir una relació molt estreta. Per temes de salut, ell no conduïa, així que jo era el seu xofer, el portava amunt i avall als nombrosos viatges que vam fer a fora del país per assistir a esdeveniments gastronòmics. Com el que vam assistir a Sant Sadurní d’Anoia, on se’l va reconèixer per la Confraria dels vins de cava com a confrare de mèrit.

Gràcies a ell, a Andorra es va consolidar la Mostra Gastronòmica d’Ordino, ell era l’encarregat de donar-li el contingut. I molts altres esdeveniments i cites gastronòmiques s’han pogut fer gràcies al seu esforç. El Joan era una persona amb molts contactes al sector, de dins i de fora les nostres fronteres. Coordinava els actes a la perfecció i era capaç d’unir- nos a tots en un esdeveniment. Qualsevol cosa que passava per Andorra s’hi havia de recórrer, per poder fer-la realitat. De fet, ha estat l’únic que ha fet coses revolucionàries pel sector, coses diferents.

El recordaré com un home entregat amb cos i ànima a la nostra cuina i als seus professionals. Un tros de pa beneït, sempre pensant què fer, què muntar.

Alguns poden pensar que va ser un home muntat al dòlar. Res més lluny de la realitat. Mai va treballar motivat per temes econòmics. Hi va posar molts esforços. Per tot plegat, potser caldria una recompensa institucional per homenatjar tot el que va fer pel país.

Carles Flinch

Xef de Can Manel

El Joan era un bon amic, em va ajudat molt, i també a la resta de cuiners del país. Va ser una persona que ens va treure de les cuines del país per donar-nos a conèixer.

Guardo grans records de moments que vam passar plegats. Dins la seva seriositat, ens ho passàvem molt bé. Ell em va acompanyar la primera vegada que vaig sortir de Can Manel per fer una presentació a Berga. I totes les altres vegades que he fet coses fora del país. Va ser el meu padrí espiritual en l’àmbit gastronòmic, a l’hora de baixar a l’arena per participar en esdeveniments del sector. Quan estava nerviós perquè havia de fer una presentació davant de moltes persones, ell em tranquil·litzava. I això que quan viatjava amb ell, costava dormir a la mateixa habitació d’hotel que ell. Com roncava! Entre els nervis i els seus roncs, vaig haver de dormir el sofà alguna vegada. Encara deu riure ara.

El Joan i jo vam fer molts quilòmetres plegats, vam viure moltes històries i el trobaré molt a faltar. Es va bellugar molt per tots nosaltres i ens va portar a molts llocs gràcies als seus contactes. Ens obria moltes portes.

Era una persona autodidacta, ningú el va formar. Costarà trobar-li un relleu, qui ens farà sortir del

país? Qui ens donarà a conèixer? Crec que no se l’ha reconegut mai com es mereix. A nivell institucional s’hauria de fer alguna cosa, dedicar-li un carrer, per exemple.

Juan Mari Arzak

Xef amb tres estrelles Michelin

La mort és sempre difícil d’assumir per als amants de la vida i per als que ens agraden els seus plaers, sobretot entre els gastrònoms i, com és el cas del meu bon amic, el crític gastronòmic Joan Berenguer. Va morir molt jove, segons el meu punt de vista, ja que més o menys compartim edat. I ja se sap que un no té més edat que la que s’exercita.

M’agrada recordar les moltes coses que teníem en comú, sobretot érem dos enamorats de la gastronomia i de la bona cuina, en majúscules.

En Joan, tot i que nascut a Barcelona, es va distingir sobretot per ser un punt de referència indispensable de la gastronomia andorrana. Ha estat per a mi un confident per conèixer més a fons la important cuina del Principat, tant dels seus plats indispensables com de tota la tipologia d’esdeveniments culinaris andorrans. Va ser impulsor de grans fites gastronòmiques de tant interès com la Mostra Gastronòmica, o l’Andorra a Taula. A més, un aspecte que em toca perquè és proper a la meva bella professió: va intervenir molt activament en la creació de l’Associació de Cuiners d’Andorra. Sempre lligat al món de la comunicació i de la cuina, sobretot de la seva terra adoptiva, que la va fer seva. El Joan va col·laborar en programes de ràdio relacionats amb el món culinari i a diverses publicacions de mitjans escrits. Fins i tot els últims anys, com si fos un jovenet, s’havia centrat més en el món digital, amb intervencions a diverses pàgines web com l’ARA Andorra.

Trobaré molt a faltar al bo del Joan, sobretot quan visiti aquest meravellós país i necessiti informació detallada i rigorosa de totes les novetats gastronòmiques. Ell m’ajudava a conèixer amb ‘anticipació gustativa’ aquests magnífics restaurants que sorgeixen constantment i que el Joan coneixia abans de les nostres visites. Gràcies per tot!