35 anys i 12.645 menús a l'Aigüeta

Andorra la VellaFaves a la catalana, truita de riu amb pernil i poma al forn. Aquest és el menú que Marta Ferrusola va demanar-se ara fa una colla d’anys a l’Aigüeta. En Manel Oliva, el seu propietari, amb 52 anys d’ofici i 35 i mig en aquest establiment, es jubila i tanca avui un dels establiments més emblemàtics del país. El passat dijous va tornar-la a trobar, i li va recordar l’anècdota de com la va tenir esperant taula fora al carrer amb els Mossos d’Esquadra.“Hem alimentat un poble” diu com a epíleg d’una conversa sobre l’ofici, el país, la solidaritat i la vida. El capítol dels aiguats del 1982 l’obligà a fer surar de nou un negoci que havia quedat sota el fang d’un riu que algú va decidir que s’havia de desviar. Excepte tres dies l’any, i aquell novembre de 1982, l’Aigüeta ha estat des de llavors sempre obert.

Com recorda l’aiguat?

Van ser dies d’angoixa, de passar-ho molt malament. Em faltava un cambrer, i no sabia on era. Estava el soterrani anegat i no es veia absolutament res. Pensava si en venir l’onada que va rebentar els vidres estava baix i no va poder sortir-ne. En aquell moment, quan vam veure arribar el riu, no teníem ni idea d’on venia tanta aigua. El riu ens el miràvem, però tranquils perquè per que arribés fins aquí dalt hi havia molt de tros. Quan es van rebentar els vidres, vam saltar tots sobre la barra, vam veure que s’anivellava a l’altura de la cintura i llavors vam sortir per la casa del costat que estava en obres. El soterrani va estar deu dies sota l’aigua, va estar el riu passant per aquí gairebé tres dies.

I angoixats perquè faltava un cambrer…

Em feia por que ens el trobéssim allà ofegat. Al cap d’uns dies quan estàvem retirant el fang, el vaig veure com baixava amb la mateixa camisa, pantalons i armilla del dia de l’aiguat! “És que tinc la tieta sola i vaig anar cap a casa seva”, em va dir. Quan va sentir que s’anegava la zona del River, es va preocupar i no va dir ni adéu. Em va fer ràbia, però em va alegrar perquè temia el pitjor. Ja és aigua passada.

I tot malmès?

S’ho va endur tot, només va quedar la barra que estava fixada, la tele que estava penjada, la màquina de tabac i l’enregistradora però tota la resta va quedar tombat a terra i sota el fang. Algun mobiliari d’inox el vaig poder recuperar. Però la resta s’ho va endur el riu.

Se’n va anar riu avall tot un negoci.

Vam recuperar un parell de contramostradors que estaven riu avall. Els va poder arreglar un planxista de cotxes. Un motor que és la joia de l’establiment, un Copperman, estava al soterrani, va estar deu dies sota l’aigua. El vàrem netejar, es va assecar sol i encara funciona. És una meravella! I no s’ha obert mai, ni per posar-li oli, gas ni res, i allà està!

Però el riu passa just a l’altra banda de l’edifici, no pas per l’Avinguda, com va anar?

El riu no va desbordar-se aquí. El riu el van desviar del seu camí. L’Avinguda es va convertir en el pas del riu, va estar passant durant gairebé tres dies per aquí, amb pedres, bidons, tot.

Algú li va donar alguna raó pel pas del riu per l’Avinguda, no?

Al cap d’uns mesos, vam saber més coses sobre com havia anat allò.

Ho deixem aquí. Va demanar ajut als bombers?

Vam demanar-los una bomba per treure l’aigua del soterrani, però no en tenien. Vaig anar-hi i malauradament estaven totes “col·locades”. Per l’Aigüeta no va haver-hi cap bomba per treure l'aigua.

Però algú l'hauria ajudar, no?

Al cap d’uns dies tot el país ja funcionava i nosaltres encara estàvem traient fang del soterrani. Va passar un conseller d’Andorra, en Sesplugues amb un walkie-talkie i altres persones del Comú. En veure que estàvem retirant el fang al carrer ens va cridar l’atenció perquè no teníem un contenidor per buidar. Li vaig explicar que no teníem tants mitjans, no teníem res, i li vaig dir que era urgent buidar el soterrani. Quan va treure el cap, va considerar que era una qüestió de salut pública. Llavors va cridar una camioneta francesa que portava una cisterna, una bomba i una pistola netejadora, amb la que vam poder acabar de buidar el restaurant.

Sense una bomba, allò devia ser molt complicat…

Estàvem retirant fang amb cistelles! Estàvem tot el personal allà, no ens va ajudar ningú. Després vaig parlar amb aquell bon francès de la camioneta i em va explicar que havia vingut a ajudar en conveni amb el Comú i el Govern i estava a la Pasteur netejant les parets. Doncs ja està bé, netejant les parets.

Va ser tot un desastre

Es va buidar aquell centre que surt sempre per la televisió, quaranta mil vegades, i que està ben fotografiat a les revistes, la gent amb la grua… però en aquest costat no va venir ningú. Van venir quan el trànsit estava obert. Haig de reconèixer a l’empresa Intertrans que ens va deixar un xofer i un camió per anar arreplegant tot el que era nostre i que havia quedat a la vora del riu: taules, cadires, olles,… van estar un dia recollint tot allò. És l’ajuda que vam tenir. M’emprenya una mica quan es fan aquests reportatges sobre l’aiguat i tornen a repetir el mateix, les mateixes declaracions, però la tragèdia són les persones que van perdre la vida, el demés és un entrebanc econòmic.

Un entrebanc que arribava quan feia poc que havia obert.

A l’any i mig havia d’acabar de tornar la última lletra del préstec. Un mes abans li havia dit a la meva dona “per Nadal podem tocar la primera pela de l’Aigüeta”. Però al novembre, s’ho va endur tot.

I l’assegurança?

Van dir que en ser declarat una catàstrofe natural, amb una declaració de Sans Samarra, l'assegurança no ho cobria. Gentilment, el senyor Magallón ens va abonar els vidres, però com un regal perquè no tenia dret a res. Samarra va dir que era una catàstrofe natural i que “el poble andorrà se’n sortiria amb la força i la voluntat que ha demostrat sempre, ho superarà i continuarà endavant”. Amb aquestes paraules, em van condemnar. Les instal·lacions em van costar 9 milions de pessetes, i els vidres eren 100.000 pessetes.

I refer-se de nou.

Vaig tenir la gran ajuda del senyor Pepito Segura que era director de Banca Mora a Escaldes. A ell li havíem demanat un crèdit per obrir el negoci. Va baixar amb un altre senyor que es deia Ollé que era també del banc, van treure el cap per l’escala del soterrani mentre estava traient el fang i em va cridar: “Manel! Sóc el Pepito, escolta’m: endavant, eh? El que faci falta! Tu, tira endavant, ja farem”. Dit això, ens vam saludar i va marxar.

No hi comptava pas amb allò?

Immediatament en marxar ell, vaig agafar el telèfon i vaig trucar al fuster, al de les càmeres frigorífiques i a tot Déu. En parlar amb el fuster li vaig dir “fes lo mateix, exactament el mateix!”. Em va preguntar estranyat: “que muntes una altra Aigüeta?”, no li vaig voler donar detalls “fes el mateix, ja t’ho explicaré”. Van trigar un mes just. El 7 de novembre va ser l’aiguat, i el 6 de desembre obria de nou les portes, per la Puríssima.

I som-hi de nou, amb una nova Aigüeta.

I tornar a treballar, i tornar a pagar. Quan vaig fer les paus, ja no li vaig dir res a la dona! (riu). No fos cas que repetís allò de que "tocaríem la primera pela" i em caigués un avió. Tenia una assegurança que em cobria la caiguda de naus aeronàutiques sobre el local, i vaig pensar, “hòstia, que encara em caurà un avió a sobre”.

Amb el fuster ja us coneixíeu, amb els instal·ladors també… sempre es podia fer amb les factures de més i de menys, no?

No, no, no… aquí no va haver-hi pietat. Ni tan sols un carnicer que ens subministrava alguna cosa de menjar pels treballadors mentre estàvem refent el local. Fins llavors, era la meva dona qui tenia els treballadors a dinar i sopar a casa nostra. Al cap del mes, ens va passar la factura. El propietari del local em va posar els vidres, i em va cobrar el mes. I així tots.

Un darrere l’altre doncs?

A la CASS vaig anar a preguntar si podia deixar de cotitzar aquell mes que havia estat tancat, i em van dir que no.

I des de llavors, tots els dies oberta

Ho ha comptat el meu fill, menys tres dies l’any i el mes que vam tancar, hem fet 12.645 menús del dia! I avui serà l’últim. Tenim un mercat molt complicat i jo sempre he tractat de fugir de la indústria alimentària. Mai hem posat un espàrrec de llauna a l’amanida, patates fregides gairebé sempre naturals. Hi havia una època que a partir del mes de novembre el Govern d’Andorra prohibia la importació de patata estrangera, però com que costava a 23 pessetes el quilo i fora anava a 13 o 17, al mes d’octubre entrava mil quilos de patates que anaven cap al soterrani, per no caure al preu més car.

He tingut una cuina bastant repetitiva, però he tractat de fer-la del país, i del nostre entorn, el més natural possible, he fugit dels peixos de piscifactoria, els congelats, de les salses preparades. Obrir un pot de salsa de tomàquet, no ho hem fet mai. A l’estiu, no fem crema catalana, no vull riscos. Els gelats els hem fet sempre nosaltres, més o menys d’amagat, perquè es veu que s’ha de tenir una pasteuritzadora que ja ho sabem, però no surten tant bons. M’estimo més bullir la llet a l’olla, que queden més bons! Amb un milió vuit-cents mil plats, no sé de cap persona que hagi tingut cap malestar amb el meu menjar.

I cada hivern, escudella.

Des de primers d’octubre, amb el primer fred, fins que arriba el temps del gaspatxo. L’olla de l’escudella és de cent i pico litres, cada dissabte es feien cent litres i durava fins dijous. I dissabte, olla nova d’escudella pels esquiadors, cada any.

Mentre recorda els clients que han passat, en Manel explica que aquest dijous passat Marta Ferrusola, la dona de l’expresident de la Generalitat catalana casualment va fer cap al restaurant. “Vostè no se’n recorda de mi” li va dir. Ell no ho va oblidar: fa anys, vuit persones van demanar-li taula. Ell va apuntar a la llibreta “Pieles -8”, la denominació física del clients perquè els cambrers poguessin identificar els clients que estaven a les taules. Tot el restaurant ple, sense taules. Ell, els va dir que esperessin a fora. Un client es va acostar a en Manel per dir-li que qui havia allà era la dona del president. I es va atabalar. Va pensar que en Marc Forné, que era el Cap de Govern de llavors d’Andorra podria veure-ho com una falta de respecte i va demanar a un clients si podien acabar-se el dinar a la barra, que ja els convidava, després de demanar-los disculpes una vegada i altra. Fins aquell dia, no sabia qui era Marta Ferrussola. Va dinar en una taula amb els fills i un germà, i els quatre mossos en una altra.

Tot un ofici, i no és un ofici qualsevol, atendre, servir i donar de menjar.

Qui més m’ha ensenyat ha estat la senyora clienta, que m’ha dit “aquest bacallà és molt bo, però si barreja el pebre dolç amb el picant li quedarà encara més bé”, o qui t’aconsella que hi posis una mica d’all a la pilota de l’escudella. Aquestes senyores m’han ensenyat molt.

Cuiners, cambrers, bars a Andorra, tot un món…

He tingut la millor brigada d’Andorra! Per somriure i fer bromes, s’ha de tenir temps, i l’obligació del cambrer és arribar a tots i després ja venen els somriures i els detalls. Hem tingut problemes al país perquè no hi havia prou gent, ens robem el servei uns als altres. L’obra també s’ha encarregat de prendre el personal, però sobretot el Pyrénées, l’Andorra 2000 i l’Escale sempre han vigilat de tenir els treballadors més atents. Amb els papers fets, marxaven de venedors, això ha estat una sangria, ens han pres el pèl. Aquesta indústria comercial ens ha fotut, un problema que és molt difícil de resoldre.

I ara què?

Guardo al cap la imatge del floquet de neu una vegada que vam anar al Zoo de Barcelona amb els meus fills. Ell estava en aquella mena de recinte, mentre la gent se’l mirava des de la barana. I ell mirava desafiant la gent com dient “què collons us passa? Què feu aquí?”. I jo, sóc com una mica el floquet de neu de l’Aigüeta, miro la gent passar des del meu hàbitat. No sé plegar bolets, no sé pescar, caçar, ballar, nedar,… Fora d’aquí, els néts. I formo part de l’associació de trasplantats i donants d’Andorra que estem treballant per una causa que al país li feia molta falta. 600 persones s’han compromès en els dos dies de fira a fer-se donants d’òrgans.