La nova cap de Salut Mental es marca com a objectiu enviar el mínim de pacients a l'estranger

Escaldes-EngordanyLa nova cap d'equip d'atenció especialitzada en Salut Mental, la catalana Gemma Garcia, es va incorporar al servei el 9 de març, l’ARA.ad la va entrevistar una setmana després per conèixer les seves primeres impressions i els plans que projecta per al departament.

Què coneixia del servei de Salut Mental al Principat?

Per presentar-me a la plaça es demanava un projecte assistencial. En haver-hi només un servei públic penses en tota la població i vaig haver d'estudiar una mica la documentació demogràfica del país, com l'enquesta de salut mental que es va fer el 2011. Documents de l’OMS, de Catsalut... m'he hagut d'informar prèviament per presentar el projecte.

Què proposava en el teu projecte?

La idea que tinc és que el Govern doni una atenció integral de qualitat i dins el mateix país, en la mesura possible. La idea seria que la gent pogués rebre l'atenció de salut mental sense haver de marxar del país, només enviar fora el mínim possible de població amb problemes aguts o crònics. En ser un país petit no es pot tenir tot, perquè no seria eficient, però crec que l'ideal és que la població sigui atesa aquí. A més crec que també es pot fer un seguiment de la població des que són nens fins que són avis. Amb bona coordinació dels equips, es podria transmetre la informació i el pacient se'n beneficiaria. Això s'anirà desenvolupant amb el temps, però és factible.

Fa poc es va signar un conveni amb el centre d'Almacelles perquè hi puguin anar els pacients aguts o crònics. Com està funcionant?

Quan jo em vaig incorporar això ja s'havia signat. En principi no està malament tenir un lloc de referència, però la intenció és tenir-ho per si cal, no que sigui el centre d'ingrés prioritari. Ja ho va dir el doctor Burgués, que no és un conveni exclusiu. La gent podria anar a altres centres, però aquest dóna garanties de qualitat, i és una possibilitat propera i que sembla una bona alternativa en cas que aquí no es pugui assumir alguna alternativa.

Ara mateix gairebé tots els pacients s'han d'externalitzar...

Jo penso que això ha de canviar, i em sembla que la direcció general ho comparteix i que és el desig de la població Amb canvis d'organització s'ha d'aconseguir que alguns pacients que abans s'enviaven fora els puguem tenir en el nostre servei a Andorra. Cal una feina per reorganitzar i coordinar aquest tema. L’objectiu seria enviar el mínim d’usuaris a fora. Algun cas excepcional pot passar, però haurien de ser molt pocs.

Això es pot fer abans de tenir un centre propi per a Salut Mental o es pot assumir per exemple al Cedre?

Encara no conec totes les instal·lacions. He de visitar el Cedre. És possible que alguns usuairis que ara estan sent atesos aquí, persones de més de 65 anys, estabilitzades, que no tenen problemes de conducta importants, puguin compartir espais amb altres persones que tenen altres tipus de deterioraments, en un espai que no és tan hospitalari, sinó més sociosanitari. Ara el que estic fent és intentar tenir un mapa dels recursos que tenim, parlant amb els professionals per saber de quins recursos humans disposem, però no conec encara l'estructura.

Com s’aconsegueix mantenir el màxim nombre de pacients al Principat?

Actualment hi ha tractaments, a més, que permeten que el pacient estigui estabilitzat i no es desvinculi. Ens hem d'esforçar per atendre des de molt al començament les patologies que sabem que després es cronifiquen i es fan greus. Per exemple els primers episodis psicòtics, que es poden convertir en trastorns esquizofrènics i trastorns bipolars. Si s'atenen des del principi, evitem que es compliquin i que el grau de funcionalitat sigui menor. Si tenen millor funcionalitat i responen millor, no cal que se'ls ingressi tant, ni que se'ls enviï fora. Quan tinguem aquest mapa de recursos que estem fent ara, el pas següent és demanar [el que necessitem]. A més, dins del que existeix a Andorra es podria reconvertir, adequar... Tampoc no cal un canvi estructural molt important però es poden reestructurar les tasques.

És una mala idea dedicar una part del centre sociosanitari a trastorns de salut mental?

Tota l’àrea de Salut Mental allà no es pot posar allà, això és dolent, és estigmatitzar els malalts mentals. Els malalts mentals són malalts i quan són aguts passa com la resta d'especialitzats. Potser sí que es podria posar la psicogeriatria, gent gran amb patologies cròniques que són dependents i no tenen prou autonomia per viure sols o amb un cuidador i necessiten una atenció més personalitzada. Aquests pacients sí que poden tenir una planta i es poden barrejar amb pacients que tenen un altre tipus de deteriorament per un problema neurològic i no passaria res. Un centre de dia amb aspectes més rehabilitadors també podria estar fora de l'hospital, perquè es podria relacionar amb un club social, amb alguns tallers per preparar a la gent per reincorporar-se més endavant a alguna feina protegida... Aquesta part no caldria que fos dintre de l'hospital. És com les altres especialitats, hi ha pacients que tenen un problema respiratori i no cal que estiguin a l'hospital cada dia. Tot el que sigui residencial, lúdic o ocupacional es pot externalitzar.

A tot arreu les directrius són que hem de lluitar contra l'estigma, hem de poder parlar d'algú que té una depressió sense que ens faci vergonya, sense pensar que aquella persona perquè és un depressiu és perillós o perquè té una esquizofrènia és perillós. No. Hi ha molta gent perillosa que no té cap malaltia mental. Totes les persones han de poder conviure com més integrades millor, i els que no poden, necessiten altres llocs, però no per protegir a la població d'ells o per separar-los, sinó perquè ells necessiten una atenció més específica i és un benefici per a ells tenir una estructura que els ajudi. De fet, hi ha moltes persones que quan estan ben tractades mai no diries que tenen una malaltia mental.

Quin és el problema de que siguin tractats a fora?

A vegades ha passat -jo no hi era- que han marxat pacients a fora i es perd el contacte amb els metges, més tard tornen aquí i s'ha de tornar a començar. El més natural és que la gent estigui en el seu entorn i que la família els pugui visitar si han d'estar en un lloc determinat per la seva dependència. Que no hagin de fer quilòmetres i quilòmetres per anar-los a veure. Andorra té un problema que és la verticalitat del terreny. Almacelles és un espai molt ampli, amb molts pavellons on horitzontalment pots muntar més coses -zones d'exercici, activitat ocupacional, com llaurar,...- i aquí la verticalitat dificulta que a vegades alguns tractaments d'aquest tipus es puguin crear fàcilment. No dic que sigui impossible, no porto molt temps a Andorra com per saber-ho, però sembla que és més complicat. La idea seria tractar aquí tot allò que puguem tractar des de l'inici i evitar la ruptura amb la família, l'entorn, els amics, perquè els malalts mentals també tenen amics i és una ruptura molt gran enviar-los a fora, a un país que no és el seu.

Quins recursos es necessiten per aconseguir-ho?

Ho estic estudiant, però probablement algun recurs de psicogeriatria, més pisos tutelats o residències assistides per a grups petits. No tant un manicomi o un psiquiàtric com es feia antigament. Una proposta residencial, amb una mica de suport, i més assistència. Crec que és el futur a tot arreu. S'estan tancant llits de crònics a tot arreu, a favor de residències més normals i semblants a on viu la gent que no està malalta, però amb una assistència més específica.

I pel que fa a la nova atenció juvenil?

Pel que sé encara funciona poc, encara falta la cultura d'aprendre a no derivar i poder atendre nosaltres les patologies. És veritat que fa poc que s'ha muntat i serà un tema que he d'estudiar i que probablement s'haurà de millorar pel que fa als recursos humans. S'ha de veure com es pot redimensionar i quin seria el lloc més adequat. Ara hi ha un espai que sembla petit, però [l’apreciació] també canvia si després pots combinar-ho amb l'hospital de dia. He de fer una proposta al respecte.

Quins altres aspectes s’han d’optimitzar?

Un altre problema que tenim és el de la història clínica informatitzada. Això crec que es resoldrà aviat i ens permetrà tenir dades més fiables dels diagnòstics, del que estem atenent. Ara mateix no tenim llistats dels diagnòstics de consulta externa, perquè el sistema no està preparat per a això. S'està treballant en una nova versió que ens donarà una foto fidel de quin tipus de persones estem atenent.

D’altra banda, un altre aspecte molt important que pot ajudar a millorar les coses és la coordinació amb la primària (metges de família i pediatres) perquè hi hagi més comunicació entre nosaltres i ells i puguem arribar a establir uns criteris de què hem d'atendre nosaltres i ells. Això sempre permet normalitzar algunes coses, que patologies que no són tan greus es puguin atendre a la primària igual que fan amb altres especialitats.

També s'ha de reorganitzar la part dels TDA i transtorns autistes. I fer-ho també a les escoles, on ja es fa, però repensar-ho per millorar la comunicació i decidir consensuadament qui atén unes patologies i a partir de quin moment es deriven aquí. La idea és que la gent no hagi de marxar a Espanya a fer tractaments caríssims.

Hi ha prou mitjans per fer tot això?

No sé si hi ha prou mitjans encara. Serien mitjans humans, que és una cosa que es pot solucionar. Fer aquí grans parcs no és factible, però sí reorganitzar o redimensionar correctament els recursos humans. Si està justificat, argumentat i és necessari, si al final la CASS ha de pagar el que es fa a fora, potser veiem que ens surt més a compte si ho fem aquí. Ara bé, estic parlant molt lliurement, i hi ha coses que no dependran de mi. Encara no s’ha nomenat un ministre, és molt difícil parlar sense un interlocutor. Confio que ens posarem d'acord i podré convèncer per fer això, tot i que hi ha una feina -un estudi econòmic- que no dependrà de mi. Ara bé, intueixo que al final, per la població que tenim, optimitzant recursos ens sortiria més econòmic que pagar a la gent que ha de desplaçar-se. En el cas dels infants, a la llarga, si estan ben tractats, tindràs adolescents amb menys problemes i adults més funcionals.

Està arribant tard Andorra a l’adaptació?

No ho sé, no tinc els diagnòstics. No sé el que es tracta a consultes externes. Sé allò que s'hospitalitza, però quan s'hospitalitza és molt greu ja. És veritat que hi ha dades generals que es poden extrapolar. Es pot fer un càlcul a partir d'això, però les dades reals no les tinc i trigarà una mica més de temps. Per sostenibilitat del sistema i per oferir qualitat i confiança a la població s'han de canviar algunes coses.

Quina mancança de personal ha detectat?

Cinc psiquiatres, cinc psicòlegs... És just, per a tots els casos que hi ha. Els càlculs que es fan es basen en l’assistència ambulatòria, però després has de comptar l'hospitalització, l'hospital de dia, el centre de dia, l'atenció a centres externs -el centre penitenciari, l'Albó, el Cedre, la Batllia, on també donem assistència. Tenint en compte només l'assistència ambulatòria ja anem justets.

Els psicòlegs haurien d’estar inclosos a la cobertura de la CASS?

D'entrada penso que tothom que necessiti una determinada assistència psicològica o psiquiàtrica l'ha de poder rebre a través de la CASS. El tema privat és un altre aspecte. Nosaltres podem desenvolupar una cartera de serveis, que estigui provat per l’evidència científica que funcionen. Aquests tractaments, si el pacient ho necessita, la CASS els hauria de cobrir. La CASS ha de cobrir allò que realment funciona, perquè si no el sistema no és sostenible. I si no es posa algun criteri per decidir què és el que es finança i el que no, el sistema no és sostenible. La gent té dret a rebre allò que està demostrat que funciona i, per tant, s'hauria de decidir [els serveis] d'acord amb el tractament que necessita el pacient, no depenent de si qui el tracta és un psiquiatre o un psicòleg. Sempre amb uns criteris, perquè la CASS no pot pagar tot el que una persona decideix que es vol fer. Per exemple, no és el mateix una cirurgia estètica d'una dona que es vol posar més llavis, que una cara cremada que produeix efectes psicològics sobre un pacient, que segurament té dret a rebre un tractament. S'han de cobrir les coses que tenen un sentit, els tractaments que el psicòleg diagnostica. La restricció no ha d'anar pel fet que sigui un psicòleg o psiquiatre.