Els malalts de MPOC: el grup amb més risc per la Covid i els grans desconeguts

Gairebé el 22% dels morts per coronavirus a Espanya patien aquesta malaltia, que ataca els pulmons

Gairebé el 22% dels morts per Covid a Espanya patien MPOC (malaltia pulmonar obstructiva crònica), segons el ministeri de Salut espanyol. Tot i ser una malaltia que poca gent coneix, té una gran incidència: segons l'European Respiratory Journal hi ha tres milions de casos de MPOC a Espanya i 328 milions a tot el món, i esdevé la quarta causa de mort a l’Estat veí, ja que mata 29.000 persones cada any.

A Andorra, Govern encara no pot donar una xifra sobre quantes de les 75 víctimes comptabilitzades per la Covid-19 des de l'inici de la pandèmia patien també aquesta malaltia. "Sé que n'hi ha uns quants", ha explicat aquest divendres el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet. El comitè científic de Govern avalua aquests dies, en una segona fase abans de difondre l'estudi, quins aspectes de la mortalitat relacionada amb el coronavirus han estat causa principal o secundària de les morts. "Volem un estudi molt ampli i molt precís, però sí que puc dir hores d'ara que hem vist que el 80% de les víctimes tenien diverses patologies, com l'MPOC, asma o obesitat.

Si en condicions normals els pacients de MPOC són un grup de risc –tenen greus problemes respiratoris amb ofecs constants–, la Covid encara els fa més vulnerables: el virus ataca allà on són més dèbils, els pulmons. I tot i ser persones acostumades a no portar una vida normal, en plena pandèmia i, ara, amb la segona onada traient el cap, els costa encara més veure la llum al final del túnel.

Olga Fernández és un d’aquests casos. Pateix MPOC severa i ha estat sis mesos sense sortir de casa. Amb 59 anys, fa poc que li han diagnosticat MPOC, tot i que pateix símptomes des dels 35: “Llavors em costava fer esforços”. Fins i tot la van ingressar a l’hospital per anorèxia perquè havia perdut molt pes. Finalment, li van diagnosticar MPOC en una fase molt avançada i necessitava un trasplantament de pulmó. Per la falta de pes, però, no estava preparada per a una operació. La reacció davant d’això va ser lluitar: “Vaig començar a fer tanta gimnàstica que podia, a menjar a més, a lluitar contra corrent”.

Ara, amb 20 quilos més, l’Olga està a la part més alta de la llista d’espera d’un pulmó que “li doni uns anys de vida més per cuidar els fills”. Sobretot el petit, que té 13 anys i fa poc que ha tornat a l’escola: “Jo no puc viure així, cada dia confinen una classe. ¿I si el virus entra a casa? Seria molt difícil sobreviure. Tinc una por immensa, sobretot després de veure que la segona onada ja és aquí”, descriu.

Per pal·liar situacions com la de l’Olga, des de l’Associació de Pacients de MPOC (Apepoc) demanen “mesures urgents” -com visibilitzar la malaltia, augmentar el seu diagnòstic i eliminar barreres burocràtiques i econòmiques al tractament-, però, després de 60 reunions amb institucions i partits polítics, l’única llei aprovada respecte als malalts de MPOC és l’exempció de portar mascareta, que en casos severs provoca ofecs. Un element que encara posa més de manifest la dificultat de patir MPOC en plena pandèmia: sortir al carrer sense mascareta augmenta les possibilitats de contagiar-se, però alhora portar-la disminueix la quantitat d’oxigen a la sang.

Sense mascareta

Javier Gutiérrez, per exemple, es va presentar a l’entrevista amb l’ARA sense mascareta: “Me l’he posat i al cap de deu metres ja m’ofegava”, explica. Va arribar acompanyat d’un generador d’oxigen que porta en forma de bossa. “Pesa quatre quilos”, apunta. I encara que la màquina passa desapercebuda, el fet que no porti mascareta capta l’atenció de molta gent: “Tothom em mira, a vegades em veten l’entrada”.

El Javier té 60 anys i els problemes respiratoris l’han acompanyat tota la vida. “No he pogut fer una vida normal. Ni sortir, ni fer esport, ni en les relacions. L’última parella, després de tres anys, em va dir que no volia passar la seva vida amb un malalt”, recorda. És per això que el covid-19 ha significat un obstacle més en un camí ja de per si complicat. El Javier, però, no té por: “Després de veure la mort de ben a prop, perds la por. És molt dur ofegar-te un cop a la setmana i no saber si sobreviuràs”. No té por, però viu preocupat: “Miro per la finestra i veig persones sense mascareta, botellons, petons i abraçades”. “Tothom parla dels avis, però ningú de nosaltres. Necessitem mesures, i més després de veure que encara queda molt per guanyar el virus”, apunta.

Sense renunciar a res 

Iris Valle pateix MPOC des que va néixer, ara fa 31 anys. Això es tradueix en una baixa capacitat pulmonar i la prohibició de fer esport. Tot i això, explica que té “una vida normal”. Pot quedar amb els amics, treballar i trampejar la malaltia amb molts medicaments diaris. Ara, tot i el risc d’agafar el coronavirus, l’Iris no renuncia a res. “I jo per què m’he de quedar a casa?”, es pregunta. “Vinguin dues, tres o cinc onades jo continuaré fent vida normal, potser és un risc, però trobo que és més arriscat no ser feliç”, conclou.