Societat 11/02/2017

“Per a ser estat membre de la UE, primer has de ser Estat”

Entrevista a Manuel Montobbio, Doctor en Ciència Política

Sergi Franch
16 min
L'ambaixador d'Espanya a Andorra, Manuel Montobbio

Andorra la VellaHom es pregunta què és la ‘transitologia’, o millor, un ‘transitòleg’ la persona que es dedica a tal disciplina. Aquest nom que recorda més aviat a una nova teràpia alternativa és una branca de la Ciència Política, una especialitat que avalua els canvis i les transformacions que es produeixen en els Estats a partir dels processos polítics com la integració en organismes internacionals, els processos de pau o els canvis estructurals.

Parlem amb un dels transitòlegs residents al país, que a més és Doctor en Ciència Política a banda de llicenciat en Dret i Ciències Econòmiques. El motiu de l’entrevista és ‘Búnkeres’, un llibre que forma part d’una trilogia dedicada a Albània fruit de l'estada de Manuel Montobbio de Balanzó a l'ambaixada espanyola de Tirana entre els anys 2006 i 2011.

Amb ell se'n pot parlar llarga estona sobre el paper d’Andorra enmig de les que es preveuen que seran llargues negociacions per l’Acord d’Associació amb Europa, l’homologació internacional de l’Estat i els canvis imminents que es preveuen, quina és la seva opinió dels passos fets vers la integració andorrana en diferents organitzacions internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Central Europeu (BCE), l'actual condició de tercer estat de la UE o la consideració que alguns estats europeus encara mantenen sobre Andorra com a règim fiscal de baixa tributació. Interessant, oi?

Però en aquesta entrevista parlarem del llibre 'Búnkeres' amb Montobbio que defineix la seva professió com la d'un "traductor de móns". I parlem d'Albània. De com aquest Estat aïllat durant dècades optà per derrocar un règim autoritari. Ingressà a l'OTAN, engegà un procés constituent, i avui tot l'arc parlamentari treballa en la direcció que sigui un Estat de la UE, malgrat la forta polarització de la política. En albanès 'katala' significa monstre i s'utilitza per a espantar els nens. Llavors, ben pertinent parlar d'Albània des de la que va ser fins el 1993 casa del veguer episcopal, el representant del copríncep de baix.

L'ambaixador d'Espanya a Andorra, Manuel Montobbio

L’autor de ‘Búnkeres’, aquest llibre sobre Albània, és un diplomàtic que va viure a Tirana o un acadèmic apassionat pels canvis polítics?

Ambdues coses. És el llibre d’un doctor en Ciència Política que utilitza les eines analítiques pròpies de la disciplina. El doctor és el que transmet doctrina i ha de passar un procés iniciàtic, podem dir, i el que es reflecteix en el llibre és fruit d’aquest procés. Però alhora és el llibre del diplomàtic que va viure a Tirana, es va ficar en el món dels albanesos i va haver d’explicar-s’ho i explicar-ho, i vol compartir aquesta vivència i comprensió amb els altres. El barret de diplomàtic també et porta al fet que certes coses les has d’explicar per la teva capital i no pas per als lectors en general. Sí que pots desenvolupar una elaboració acadèmica o creativa, poètica, sobre el que tu hagis viscut. Això sí que és compatible i per tant, és una manera de viure aquesta destinació. Però en el meu cas, l’interès pels processos de pau, la democratització i el canvi polític va venir per haver tingut oportunitat de viure sobre el terreny determinats processos.

I parleu sempre sobre els canvis polítics i les transformacions dels països on heu estat destinat?

Ha sigut un dels temes sobre els que he treballat acadèmicament, he escrit i publicat; però un altre vessant de la meva obra assagística és el diàleg i les relacions interculturals. Això no és quelcom que se m’hagi acudit llegint llibres, sinó que surt de la meva experiència de viure a Indonèsia, amb qui és culturalment l’altre. Donem per evident qüestions que en d’altres cultures no tenen per què ser-ho, i com es pot promoure aquest diàleg entre cultures, entre visions del món, aquesta és la intenció. Aquest és el principal interès, el processament intel·lectual d’aquesta experiència viscuda i no la recerca de destins per un interès intel·lectual, entre altres coses perquè la designació de destins diplomàtics no funciona depenent dels interessos dels funcionaris.

No és Montobbio qui decideix les destinacions?

En part sí que ho pots escollir. Els primers anys vaig viure molt a prop els processos de pau a Centreamèrica, a partir del Procediment d’Esquipulas II. Primer, perquè havia fet un postgrau a Bruges, al Col·legi d’Europa, vaig ser destinat a portar tots els temes de la Unió Europea al Gabinet del secretari d’Estat de Cooperació i per Iberoamèrica, i vaig treballar molt a la resposta de la UE a Esquipulas, que va viure a San José un moment clau durant la presidència espanyola de la UE el 1989. A partir d’això, em vaig implicar en la resposta de la Cooperació Espanyola a Centreamèrica, vaig demanar destinació a Sant Salvador després de l’assassinat dels jesuïtes, just en el moment en què començaven les converses per la pau, i vaig viure sobre el terreny la negociació dels acords de pau i els primer mesos de la seva execució. Vaig viure després, en la mateixa condició de membres del Grup d’Amics, les negociacions de pau de Guatemala mentre estava destinat a Mèxic, on es feien les rondes de negociació. I quan es va signar l’acord de pau vaig demanar d’anar destinat a Guatemala per a ocupar-me de l’execució dels acords.

En definitiva, que entre el 1987 i el 1999 els meus destins en bona mesura van tenir un component voluntari, pel fet de sentir-me compromès en la construcció de la pau a Centreamèrica i la participació d’Espanya en ella. Fruit d’aquesta experiència, el primer llibre que vaig publicar va ser ‘La metamorfosis del Pulgarcito. Transición política y proceso de paz en El Salvador’. Ningú no em va impedir aquestes destinacions. Després, la vida diplomàtica comporta que quan arribes a un determinat nivell de responsabilitat, no és únicament el que tu demanis sinó que pensin en tu per exercir determinades responsabilitats. Les preferències personals juguen un paper, però tu ets un element del personal d’un estat.

Parlem del seu llibre ‘Búnkeres’?

És un llibre sobre Albània, sobre l’epopeia de l’Albània contemporània, però és alhora un llibre sobre el poder, la llibertat i l’ànima. I és a través del procés de construcció dels búnquers, d’aquest símbol dels búnquers, que hi ha aquesta reflexió sobre la transformació de l’Estat que ha viscut Albània. El punt de partida és quan Albània queda aïllada. Perquè primer està aliada amb Tito però hi trenca per desviacionista, després quan mor Stalin i arriba Krushev consideren que no és l’essència del marxisme leninisme i també hi trenquen, s’alia amb Mao i quan aquest rep Nixon ho consideren una traïció. Al final, orgullosament, Albània queda sola com l’encarnació del marxisme leninisme al món i pensa que pot ser envaïda. Enver Hoxha encarrega a un enginyer militar la construcció d’un búnquer, el fa tancar perquè li diu que és inexpugnable, el bombardeja i com que en surt viu, li encarrega bunqueritzar tot el país.

Un llibre que és un retrat d'aquella Albània paranoica…

Tot el país dedica totes aquestes energies i és un gran exercici de poder. L’any 1987 s’inaugura el primer semàfor al país i en aquell moment el país tenia 700.000 búnquers, i un semàfor. És una distribució de prioritats en la qual es necessita un important poder polític per imposar-la en una societat. Però també és una metàfora del poder totalitari, perquè no en té prou amb controlar l’acció exterior dels individus en una societat sinó també el que pensen, el que creen i, fins i tot, que no hi hagi ningú altre que els inspiri. Per exemple, en allò que pinten els artistes, el que escriuen els escriptors, o el que s’ensenya d’art. En pintura, únicament s’ensenyava fins al realisme del segle XIX, és a dir, que quan cau el comunisme de sobte els albanesos descobreixen ‘Les senyoretes d’Avinyó’.

Això sembla l’Estat total.

Hi ha un control de la creació; però fins i tot que ningú altre inspiri fonts d’autoritat, i això és el que porta a declarar constitucionalment la inexistència de Déu. És a dir, que era obligatori no creure en Déu, perquè l’única font d’autoritat havia de ser l’únic poder possible. Això és la creació dels búnquers interiors. Mort Hoxha, i caigut el mur de Berlín, Albània quedà com el darrer Estat comunista i la gent no creu en el poder, com quan el nen diu que el rei va nu. Enderroquen l’estàtua de Hoxha i el règim s’enfonsa, i s’intenta crear un règim democràtic.

I pot començar un estat a fer una transició després de la caiguda del règim, d’un dia per l’altre?

En el cas d’Albània, més que una transició és una fundació d’un estat democràtic. És el procés de construcció d’una democràcia, del pas d’una economia planificada a una economia de mercat; que és molt traumàtic, perquè arriba a ser un estat fallit que deixa de funcionar, té dues crisis, pateix la fugida d’un terç de la seva població que en termes relatius és la migració més gran a Europa des de la segona guerra mundial. De fet, després de la crisi de les piràmides del 1997, hi ha una intervenció de l’OTAN per estabilitzar el país i a través d’això hi ha un procés constituent i la creació d’un règim democràtic que formalment és homologable als règims de l’entorn. Avui és membre de l’OTAN, país candidat a entrar a la Unió Europea…, però en tot procés de canvi polític l’últim que canvia en la transició d’un règim polític totalitari com l’albanès és la cultura política, la vivència interior, la relació dels individus amb el poder i el seu imaginari col·lectiu.

I al llibre, convideu els albanesos i aquella Albània a superar les pors que van motivar construir búnquers arreu…

Hi ha un repte, que és la deconstrucció d’aquests búnquers, i fins i tot de vegades una angúnia del buit. En el fons, el dictador és qui té el poder autoritari i vol ser el gran escriptor de la vida col·lectiva. És una lluita per saber qui escriu el guió que afecta les nostres vides, de saber qui fa el guió del teatre col·lectiu que tots interpretem. Quan un poder és totalitari, vol escriure o tenir la possibilitat d’escriure-ho tot; però quan una societat està acostumada a que la vida sigui quelcom que tu interpretes però que ho escriu un altre, el paper en blanc crea una angúnia, és una sensació de llibertat però també de buit. La conquesta de la llibertat és la lluita perquè no hi hagi un poder que dicti què és el que nosaltres hem de fer.

En una societat democràtica això es fa amb certs límits, de manera que hi ha un poder que tots escollim i que és fruit d’un debat col·lectiu i que determina quina és l’obra a fer, però també hi ha marge per a l’obra individual, que és la mateixa vida. Però quan aconseguim aquest espai respecte al poder, el repte és que la llibertat no sigui únicament el que escrivim enfront del poder, sinó el que escrivim enfront de nosaltres mateixos, i en això és una opció d’emanació de la nostra pròpia ànima. De poder arribar a ser el que potencialment podem ser, i això és un repte personal i intransferible que tenim cadascú.

És un reconeixement del subjecte i la seva llibertat molt explícit. També la invitació perquè pensem quina és la nostra política amb l’estat?

Hi ha un apartat final que és ‘Instruccions per a deconstruir búnquers’. La recomanació que faig és “gira els ulls, i en comptes de mirar cap enfora, mira cap endins”. I mirant cap endins busca el que tu ets, perquè únicament trobant-te a tu mateix podràs deconstruir els búnquers.

Desfer-los o reformar-los. Alguns van ser reconvertits en barets de platja…

En un dels jardins dels hotels principals d’Albània hi ha un búnquer. És com si aquí enmig del Park Hotel hi hagués un búnquer. Ara l’han pintat de colors perquè l’han adaptat com a element decoratiu, però als barris de Tirana també hi havia búnquers. Fins i tot n’hi ha que són hotels. Des del punt de vista militar hi havia una estructura de manera que des d’on la gent suposadament es refugiava es podien donar ordres cap a altres búnquers que estaven a la zona de les fronteres. Tot responia a una lògica militar.

Lògica militar o, tot plegat, una història de l’absurd…

Es pot interpretar ara com una història de l’absurd, però que es va viure amb la passió d’una epopeia en què va participar tota una societat.

I també de l’arbitrarietat i el caprici del poder?

I una història de la resistència al poder, perquè malgrat tot hi va haver gent que no es va deixar construir un búnquer per dins, que va resistir-se a deixar-se tancar l’ànima en un búnquer, que van resistir la pressió. I malgrat restessin en una aldea de reeducació o en una presó van continuar escrivint o pensant com sentien, i mantenint la seva personalitat enfront del poder, i això és la llavor de l’esperança col·lectiva. Posant la llibertat per damunt de la vida, una resistència que també va ser una esperança de mostrar que en les situacions més extremes el poder total no sempre pot ser total.

Però també hi ha exemples d’un poder democràtic que fa que la societat participi en la construcció d’aeroports sense passatgers, estacions d’AVE buides o autopistes sense cotxes. Quina és la diferència entre el poder en un règim democràtic i en un règim totalitari?

Això té a veure amb la concepció del poder. El poder pot ser aquest gran bolígraf que pot tenir el dictador amb poder totalitari, que es fa el que diu ell, com en el cas de la història d’Albània. Si mana que el país faci 700.000 búnquers, doncs es fan.

Per altra banda, hi ha el poder d’organitzar una societat on tots tenim un poder igual i decidim. I qui exerceix el poder és l’interpretador d’aquest poder, això és diferent. El poder és l’art que les coses s’orientin amb l’ús de la raó cap a una situació d’evolució millor, però no únicament mirant la fotografia actual sinó pensant com si fos una pel·lícula en què totes les escenes van seguides, i que el canvi no sigui traumàtic. Clar, la segona concepció del poder és més limitada del que es pot fer però el resultat és més natural, compartit entre tots els membres de la societat. Hi ha hagut intents de canvis sobtats d’un model on la societat s’ha ressentit. I en canvi, els models de convivència col·lectiva, els règims polítics que s’han anat construint per maduració, consens, convicció, per interacció o assumpció com a propi pels membres de la societat és allò que deia Rousseau, que “obeint la llei, s’obeeixi a un mateix”. L’equilibri és aconseguir això, però que alhora això soni com una orquestra. El polític és algú que els membres de la societat contractem com a director d’orquestra.

Però com s’autoritza algú per a fer les regles de joc quan s’enfonsa un règim totalitari?

Hi ha un model homologat que és la legitimitat electoral, que és el paradigma universal. Per tant, quan s’enfonsa un règim totalitari el que vol la gent són eleccions. I l’origen primigeni són les eleccions fundacionals, que després donen lloc a un parlament, que fa una constitució, que és el text fundacional. De la mateixa manera que és important la legitimitat d’origen que és el poder, també n’hi ha una altra que és la legitimitat d’eficàcia.

Els ciutadans no només volen que el poder sigui democràtic; sinó que sigui eficaç, que resolgui els seus problemes. I part del desencís que hi ha hagut en molts llocs en la transició a la democràcia una vegada aconseguides les llibertats és la insatisfacció de les necessitats fonamentals. No només volem una democràcia per a escollir els governs sinó perquè hi hagi un sistema que pugui també promoure una satisfacció mínima de les necessitats de l’individu. Si la preocupació principal és la supervivència, pots tenir molts drets teòrics; però això és un mínim essencial pel qual l’individu fa el contracte social.

Una separació de poders que pot donar-se en les democràcies formals, allò que és en aparença.

Posar adjectius a la democràcia té antecedents molt arriscats, sigui l’adjectiu de formals o d’altres. A Espanya abans del 1978 vivíem en una democràcia ‘orgànica’. Veiem al llarg de la història que posar adjectius a la democràcia porta a evolucions perilloses. I no hi entraré. Altra cosa és ‘què és una democràcia’ i ‘què no és una democràcia’ i com s’ha entès des del punt de vista de la Ciència Política. En termes politològics està molt clar què és una democràcia. El llibre ‘Què és la poliarquia’, de Dahl, una obra escrita el 1967 que l’assenyala com el règim polític que compleix determinades condicions. Es posen una sèrie de condicions que molt resumides són “participació i oposició”, que és si hi ha realment una llibertat de participació en la vida política i d’oposició. Són indicadors, evidentment dins la categoria hi ha democràcies d’alta qualitat, de baixa qualitat en diferents nivells i en això tenim tot tipus de rànquings mundials, de llibertat d’expressió, d’igualtat de gènere, de llibertat religiosa,… des d’un punt de vista de la Ciència Política.

Però hi ha altres concepcions de democràcia, i penso per exemple en la Maria Zambrano que té una obra, ‘Persona i democràcia’, que en el fons el que ve a dir és ‘persona i democràcia’ valgui la redundància: la democràcia és el règim polític que ens permet ser persones, desenvolupar la vida com un projecte individual. És un concepte més filosòfic però en el fons és que sempre hi ha hagut ‘leitmotivs’ col·lectius que han orientat la història. L’home és l’únic ésser que no tan sols ha patit la Història, sinó que l’ha fet, l’ha volgut fer, i aquesta voluntat defineix la seva essència. Distingeix entre les creences i les idees. Les creences ens arrelen cap al passat -consubstancialment en l’ésser humà- però les idees preveuen el futur i l’avancen. Tota idea, una vegada l’has tingut, en l’àmbit polític o l’àmbit personal, és difícil no intentar fer-la realitat. Llavors, la persona és aquell que es construeix a si mateix com a persona. A la fi vas a l’individu: pot existir la democràcia sense demòcrates? I llavors la pregunta és “tu què fas per ser un demòcrata, una persona que es construeixi en llibertat, com t’estàs plantejant la teva pròpia vida?”

Perquè això correspon a un altre concepte que és el de la participació…

Fa poc vaig llegir un llibre de Jacques Attali, un d’aquest grans pensadors francesos, que va ser conegut públicament per ser l’assessor especial de Mitterrand i després va crear el Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament, que es crea per donar resposta als països de l’Europa de l’Est després de la caiguda del Mur. Ha escrit ‘Devenir soir’, que s’ha traduït com ‘Constrúyete a ti mismo’. Detalla com estem en un món de ‘resignats-reclamants’: acceptem que tot ve del poder, que hi ha la globalització i que no hi podem fer res, però alhora ens indignem o protestem. Em va recordar un altre crit, que és el d’Stéphane Hessel amb ‘Indigneu-vos’, un diplomàtic de carrera, un antic ambaixador de França a les Nacions Unides. Són gent que quan estan jubilats poden dir més el que pensen. Si Hessel parlava d’una indignació cap a fora, Attali parla dels canvis personals, i posa exemples de gent que no s’ha resignat. Ell considera que la solució no està en les grans accions polítiques sinó el canvi personal de tots. No deixa de ser significatiu, una persona que ha creat un banc, et digui que en el fons el plantejament és cap a dins.

Però en la construcció dels individus, i dels estats, hi juga un paper important el concert internacional, la relació dels estats i l’acceptació del joc en les organitzacions internacionals. Això no devalua el caràcter dels estats?

Els estats conviden les organitzacions internacionals perquè s’asseguin a casa seva. Sí, conviden però comparteixen, coparticipen. L’OTAN, per exemple, entra a Albània, i això és una garantia. Però també, l’efecte que Albània sigui estat membre de l’OTAN també marca una diferència. Quan és discuteix a l’OTAN aquesta relació, o qualsevol altre tema, la posició d’Albània pot tenir un valor per a ells. Part de la sobirania que tens avui són els rètols amb el nom del teu estat i un micròfon a les organitzacions internacionals, perquè això són monedes de canvi i tenir aquest altaveu et permet una font de negociació. És molt normal que quan un país ha estat molt aïllat, part de la transició a la democràcia per a la població és una transició a la normalitat, i aquesta normalització és l’homologació internacional. En el cas d’Espanya, la transició a la democràcia va ser una transició no només cap a un estat de dret sinó també per ser un estat de la UE. El que els albanesos volen és viure com viuen els altres. Aquesta és part important de la motivació per a fer aquest canvi.

Una motivació que fa emmirallar-se en la resta d'Estats?

I efecte placebo, perquè hi ha un element molt important que és l’homologació internacional. La credibilitat internacional de l’homologació democràtica d’un estat ve perquè hi ha un sistema de verificacions. Per exemple, en el cas d’Albània la vida política és molt polaritzada, però del que no hi ha cap dubte entre l’esquerra i la dreta és que tots volen que Albània sigui estat membre de la Unió Europea. Gran part del poder referencial que té la UE és el ‘progress report’ per a veure com s’avança per a arribar als estàndards europeus, i a partir de determinat nivell et poden admetre com a candidat, cosa que van aconseguir al juliol del 2015, i ara estan a veure si s’obren negociacions o no. Tota la producció intel·lectual o d’estàndards sobre què és un estat de dret o una democràcia té aquests mecanismes que faciliten que aquesta homologació no sigui en detriment de menys sobirania.

Aquest recorregut implica un procés de maduresa, d’afirmació del propi subjecte i d’assumir reptes, que en part expliqueu al llibre.

Per molt que l’objectiu sigui ser estat membre de la UE, primer has de ser estat i has de pensar-te a tu mateix com a tal. El que la UE espera, i els altres estats membres, és que tu facis el que sigui -per exemple, que les eleccions tinguin uns determinats estàndards- no perquè hi hagi una qualificació internacional que ho digui o no, sinó perquè ho vulguis per tu mateix, pel grau normal de maduresa. Però en el procés de transició per arribar a això, els estàndards internacionals han sigut molt importants per a tota la transformació, per exemple, de l’Europa de l’Est, no només d’Albània sinó a Europa en general; no es podria entendre sense aquesta perspectiva.

Una transformació també buscada per la UE?

Això arriba amb els acords i criteris de Copenhaguen i Tessalònica. Els criteris de Copenhaguen són els criteris per a ser estat membre de la Unió Europea, on hi ha d’haver estat de dret, economia de mercat, etcètera; i Tessalònica és “tots els que estiguin al continent europeu, si compleixen els criteris de Copenhaguen poden ser membres”. I això és un element importantíssim sense el qual no es pot comprendre, juntament amb certs instruments que hi ha creat la mateixa Unió Europea, el Banc Europeu de Desenvolupament, els programes PECOS que han anat canviat de nom, i la finalitat per la transformació del que eren règim autocràtics i economies planificades en règims democràtics i economies de mercat. Hi ha hagut un catalitzador exterior, i la Unió Europea ha estat un gran motor de pau.

I de desenvolupament?

Per als països que han estat aïllats, l’entrada als organismes internacionals és quelcom buscat pel mateix país, un element de reconeixement. Tot depèn de com s’utilitzi, pot ser un augment d’influència del país, perquè ha de crear les capacitats, una vegada tens el cartell i el micròfon als organismes internacionals has de dir coses. I has de pensar, i tenir criteri, no només has de dir sí i no, has de tenir arguments i els has de desenvolupar, has de crear aquestes capacitats i això no passa de la nit al dia. Ben utilitzat és una gran oportunitat.

stats