La previsió per als pròxims estius: calorades intenses i tempestes

Un treball publicat a 'Nature Climate Change' adverteix de les conseqüències de la crisi climàtica

El límit se situa entre 1,5 i 2 graus centígrads per sobre de la mitjana respecte als enregistrats abans de l’era industrial, fa uns 150 anys. Si s’ultrapassen, el temps que ens espera als estius a l’hemisferi nord alternarà períodes de sequeres llargues i persistents amb d’altres de plujosos. Però també hi haurà onades de calor com les viscudes aquest any, a més de tempestes intenses i sobtades. Tot plegat, segons es desprèn d’un treball que publica avui la revista 'Nature Climate Change', ja està començant a passar. A mesura que segueixi el procés d’escalfament global, s’assegura al text, els fenòmens climàtics extrems seran cada cop més freqüents a les nostres latituds.

L’estudi, liderat per Peter Pfleiderer, de l’organització científica Climate Analytics de Berlín, sosté que les “més que probables” onades de calor futures associades a un canvi en el patró de precipitacions, impactarà de manera negativa en la “salut humana, l’agricultura i l’entorn natural”. De la mateixa manera, el risc de grans incendis forestals, tant els ocasionats per fenòmens naturals com els provocats per negligències, també tendiran a créixer. “Sovint els esdeveniments climàtics extrems es mesuren per la seva intensitat o freqüència, però és la seva durada o persistència el que causa els impactes més severs”, assegura Pfleiderer.

El treball dels investigadors alemanys es basa en una anàlisi estadística multimodel de la persistència de les condicions meteorològiques locals a les latituds mitjanes de l'hemisferi nord. Segons els resultats que han obtingut, si les temperatures augmentessin 2 °C respecte als nivells preindustrials, els períodes de temps calorós de més de dues setmanes podrien augmentar al voltant del 4% amb onades o pics de calor més freqüents. A l’est d'Amèrica del Nord els períodes de calor secs i persistents podrien augmentar fins a un 20%. Els autors també suggereixen que les precipitacions intenses que duren una setmana o més, i que poden provocar inundacions, podrien augmentar un 26% de mitjana per a les latituds mitjanes. En canvi, si l’escalfament projectat és d’1,5 ºC, gran part dels fenòmens extrems perden intensitat o fins i tot remeten. Per tant, segons els seus càlculs, aquest seria un límit màxim per evitar canvis notables dels patrons climàtics.

La qüestió principal és, no obstant això, saber si falta molt o poc per assolir aquest límit. Segons l’Administració Nacional d’Oceans i Atmosfera (NOAA) dels Estats Units, l'últim mes de juliol ha estat el més calorós del planeta en els últims 140 anys, que és des de quan es disposa de registres climàtics i coincideix amb l’inici de l’era industrial. La mitjana global de temperatures, segons la NOAA, ha sigut de 0,95 ºC per sobre de la mitjana del segle XX. És a dir, a tan sols un grau del límit previst perquè els fenòmens extrems es manifestin amb tota la seva cruesa.

La velocitat de l'escalfament

La segona gran qüestió és la velocitat i abast de l’escalfament global. Un article recent publicat a 'Nature' adverteix del que sembla una acceleració de l’augment de temperatures, perfectament constatable en els registres del segle XX, i d’un abast global del seu efecte. En la mateixa línia, l’Organització Meteorològica Mundial, tot i esperar al final de l’estiu, considera el període 2015-19 com el més calorós des que es tenen dades.

De fet, els registres des del principi de l'estiu no poden ser més alarmants. Fins a 11 països han batut rècords de temperatures, la majoria a les regions temperades europees. Alemanya (42,6 °C), Bèlgica (41,8 °C), Luxemburg (40,8 °C), els Països Baixos (40,7 °C) i el Regne Unit (38,7 ºC) en són alguns. Cap ha registrat temperatures més fredes. A Catalunya, almenys 14 estacions meteorològiques amb més de 20 anys de dades han batut rècord de calor en tot l'estiu, d'un total d'una vuitantena, segons dades del Meteocat. A Alcarràs, a Lleida, es va assolir l’inusual temperatura de 43,8 ºC, rècord absolut a Catalunya.

Els dos extrems del planeta, l’Àrtic i l’Antàrtida, també s’han vist afectats per la calor extrema. La cobertura de gel en els dos pols ha estat la més baixa en els últims 40 anys (d’abans amb prou feines hi ha dades fiables). I a Islàndia, les imatge de satèl·lit facilitades per la NASA constaten la desaparició gairebé absoluta de gel a la glacera Okjökull, la primera a declarar-se tècnicament morta. Per la seva banda, la NOAA assenyala que el 2019 ha estat l'any amb temperatures més altes fins ara en parts del nord i el sud d'Amèrica, Àsia, Austràlia i Nova Zelanda, així com a la mitja meridional d'Àfrica i en porcions de l'occident Pacífic, l'oest de l’Índic i de l’Atlàntic. És a dir, en gairebé tot el planeta.

Més morts per la calor extrema
 
Un dels resultats més rellevants dels estudis que s’estan publicant últimament és que la major persistència d’un clima càlid, combinada amb l'escalfament global, comportarà onades de calor més severes en el futur. I, de passada, un risc més elevat d’inundacions i incendis forestals. Amb aquestes dades a la mà, els experts visualitzen almenys dues menes d’emergència associades al clima, l’alimentària i la mèdico-sanitària. La primera per l’afectació de les terres de conreu, sotmeses a condicions que les farien poc productives –s’estima que la pèrdua de rendiment en el blat de moro, per exemple, podria ser del 15% al 20%-; les segones perquè, associades a les onades de calor i a la calor persistent, els nivells de contaminació a les grans ciutats incrementaria les afeccions cardiorespiratòries en poblacions vulnerables.
 
Un estudi en 27 ciutats xineses publicat a 'Nature Communications' xifra en entre 30.000 i 40.000 morts addicionals com a conseqüència de l’increment d’1,5-2 ºC. El conjunt de ciutats sumen uns 247 milions de persones. Els autors conclouen que limitar l'augment de la temperatura a 1,5 °C pot reduir un 18% les taxes de mortalitat en comparació amb l'escalfament de 2,0 °C.