Entrevista a Robert Pastor

“Hi ha molta gent disposada a treballar per qualsevol preu a qualsevol lloc”

El periodista i escriptor Robert Pastor analitza de quina manera ha evolucionat els periodisme al Principat d'ençà que va arribar l'ARA Andorra

Valencià d’origen i llicenciat al País Basc, Robert Pastor ha viscut des de dins l’evolució que ha patit el món del periodisme en els últims 50 anys. Va arribar a Andorra als anys 90, quan tot just començaven a imprimir-se les primeres capçaleres. Exsubdirector del Diari d’Andorra i director de la publicació 7 dies del mateix grup de comunicació, amb 74 anys continua publicant articles al Diari i a Deia. Com a escriptor, ha publicat recentment Òssos i cendres, una novel·la històrica que parla sobre la Guerra Civil Espanyola i el franquisme.

Com ha vist el món del periodisme en els últims cinc anys?

No han sigut pròdigs a nivell periodístic, però potser el més destacat és l’increment al sector dels digitals, com a tot arreu. Els digitals i les edicions digitals dels diaris convencionals d’Andorra i d’arreu obren el panorama informatiu general, tot i que també obren la porta a les fake news i a les falsedats i inexactituds que es poden trobar a la xarxa, que són moltes. El Diari d’Andorra en va patir recentment [27 d’abril] una de grossa, quan li van atribuir una enquesta que no havia encarregat mai sobre les eleccions generals espanyoles.

¿Han arribat les fake news a Andorra?

Hi han estat tota la vida, però abans arribaven per un altre camí. Abans de cada convocatòria electoral, era habitual que els mitjans de comunicació i molts votants rebessin anònims amb acusacions més o menys falses, molt sovint personalitzades, que atribuïen tota mena de delictes i defectes als adversaris polítics. Avui en dia els anònims han desaparegut. Ara ja n’hi ha prou amb la campanya, i tampoc cal recórrer a les fake news perquè ja s’acusen bastant els uns als altres.

Primer de tot els ensenyava que aquí un batlle no és un alcalde, sinó un jutge, que no hi ha Parlament, hi ha Consell General, no hi ha alcaldes, hi ha cònsols, i així successivament

Gran part dels periodistes no han crescut a Andorra i hi treballen només una temporada. Si hi hagués més arrelament, es parlaria de temes més socials?

És possible, i fins i tot probable. Hi ha un problema general, i no només en periodisme. Les formes pròpies del català d’Andorra s’han perdut definitivament i, tot i que hi hagi periodistes andorrans, no n’hi ha gaires i s’han format a fora, generalment a Barcelona, on es parla un altre català. A més, els correctors exigeixen el català normatiu i censuren qualsevol modisme. Vaig tenir una època al Diari d’Andorra en la qual havia de formar els periodistes que venien nous. Primer de tot els ensenyava que aquí un batlle no és un alcalde, sinó un jutge, que no hi ha Parlament, hi ha Consell General, no hi ha alcaldes, hi ha cònsols, i així successivament. D’altra banda, l’eclosió del periodisme a Andorra és a partir dels anys 90 i de l’aprovació de la Constitució el 1993.

¿Hi ha massa mitjans a Andorra o hi ha lloc per a tots?

Amb paràmetres dels Estats Units, com a molt hi hauria espai per a un setmanari. Ara bé, els mitjans d’aquí viuen, fan miracles econòmics. Un exercici que recomano és donar una ullada a la publicitat que porten els mitjans cada dia i calcular quant ingressen tenint en compte les tarifes. Si ho comparem amb el que els costa fer el diari cada mes, podrem veure el que perden, sobretot els gratuïts, perquè no tenen ingressos per distribució.

Comparant-ho amb els mitjans sensacionalistes encara és un oasi, perquè es respecta molt la persona en general.

¿Que hi hagi un gran nombre de gabinets de comunicació dificulta obtenir les informacions?

Sempre hi ha una manera d’aconseguir-les. El que busca sempre troba. Hi ha molta diversificació de fonts no oficials i això és relativament fàcil de tenir aquí perquè en un poble petit tot se sap, i a vegades se sap abans pel carrer que pels mitjans. Amb tot, comparant-ho amb els mitjans sensacionalistes europeus i en especial amb els espanyols, encara és un oasi, perquè encara es respecta molt la persona en general. I encara més si es tracta d’un col·lectiu minoritzat, com els nens o les minories ètniques. Ja fa dies que no és habitual trobar referències a la nacionalitat en els accidents o les detencions.

¿Hi ha competència entre els periodistes per veure qui té la millor informació o qui aconsegueix més visites?

Això és innat. Competir és un tret distintiu del periodista de raça. Ara bé, hi ha maneres i maneres de competir. Fer sensacionalisme és una manera de competir però jo la detesto. I no és ètic fer servir les relacions personals i, en alguns casos, íntimament personals, per competir. Ser a prop dels llocs on es remenen les cireres és una cosa, però ser a dins n’és una altra.

Però les condicions laborals no han canviat.

Els grans mitjans sí que estan molt ben retribuïts, i els directius tenen sous fantàstics, envejables. Però a cada crisi que hi ha, qui perd sempre és el més feble, i els redactors sempre en surten esquilats. Ara encara estem a l’època postcrisi. A més, hi ha una altra dada sociològica: cada any surten centenars de llicenciats en periodisme de totes les facultats. Abans hi havia molt poques escoles de periodisme. Quan es van passar a les facultats de ciències de la comunicació -per a mi gran errada-, també n’hi havia molt poques. Això s’ha multiplicat exponencialment, i ara no en surten centenars sinó milers, de llicenciats en comunicació, i no és possible que el mercat els absorbeixi. Hi ha molta gent disposada a treballar per qualsevol preu a qualsevol lloc.

El periodista, diuen, escriu de tot de pressa i malament.

Quina distància hi ha entre el periodista i l’escriptor?

Depèn de com és molt gran. Si ets un escriptor mediàtic que es limita a escriure en paper el que va dient per la ràdio i la televisió, no n’hi ha massa perquè és el mateix. Ara bé, si vols fer literatura, has de canviar totalment el xip. El periodista, diuen, escriu de tot de pressa i malament. L’escriptor és el que escriu d’algun tema lentament i amb molta cura de la forma. Aquesta és la diferència radical. I, esclar, el periodista que vol jugar a ser escriptor ha de canviar i posar-se en aquesta tessitura. Un llibre em costa de mitjana uns tres anys mentre que un article al diari, si se’m complica, un parell d’hores.