Puig i Cadafalch, per amor a l’art (romànic)

Per al polític i arquitecte, el Romànic català era la materialització del pensament que servia per entendre els nostres orígens

“Preguntar si un poble té l’art de concebre espais i edificis per donar-los un ús civil, militar o artístic; preguntar si un poble té arquitectura equival a demanar si existeix”. Aquesta frase de Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 - Barcelona, 1956) serveix per entendre per què, segons ell, l’arquitectura i el seu fruit, el patrimoni, eren cabdals per a la identitat d’un país.

Ara que comença l’Any Puig i Cadafalch voldria recordar que el polític deu molt a l’arquitecte que també va ser. Les seves idees polítiques es fonamenten en l’estudi de l’art romànic català. Un art que, segons ell, era la materialització del pensament que servia per entendre els nostres orígens, i per això va fer bandera de la seva recuperació. Deixeble de Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch compartia amb el seu mestre la convicció que les arrels de la identitat catalana eren en el Romànic. No és casual que tots dos participessin en la fundació de la Lliga Regionalista, a principis de 1901. Amb només disset anys, Puig i Cadafalch ja donava conferències sobre arquitectura romànica catalana, i com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona, entre 1902 i 1905, va impulsar la creació de la Junta de Museus amb la intenció d’obrir el museu contenidor de l’essència de l’art català, l’embrió de l’actual MNAC.

Puig i Cadafalch defensava que l’art havia de ser allà on ha esdevingut art

La seva dedicació a la història de l’art havia rebut el reconeixement, el 1907, del prestigiós premi Martorell per un treball titulat L’arquitectura romànica a Catalunya, que es publicaria en tres volums. Puig i Cadafalch era una autoritat en la matèria i aquell any, el 1907, ja s’havia consolidat com un dels arquitectes més prominents del Modernisme català i entre els seus treballs destacaven la Casa Martí o dels Quatre Gats, la Casa Amatller, la Casa Macaya i la Casa Terrades o de les Punxes. Aquell també és l’any que, com a director de l’Institut d’Estudis Catalans, impulsa la missió arqueològica a la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça per documentar els nombrosos referents de l’arquitectura romànica que s’escampaven per aquests territoris i contribuir a preservar-los. L’objectiu de la missió, però, era doble: salvaguardar i divulgar el Romànic a través d’estudis, articles i publicacions i mostrar-lo en el conegut Museu Nacional d’Art. Precisament, el seu primer director, Joaquim Folch i Torres, va ser l’encarregat de convèncer Puig i Cadafalch que calia tornar a les valls pirinenques per arrencar les pintures murals que atresoraven les esglésies, capelles i monestirs abans no fos massa tard. El detonant: l’espoli dels frescos romànics de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, l’estiu de 1919. Les actes de la reunió de la Junta de Museus del mes de novembre d’aquell any posaven de manifest l’estira-i-arronsa entre el president Puig i Cadafalch i el director del museu, Folch i Torres. Puig, imbuït d’un esperit romàntic però poc pràctic, apel·lava a la bona doctrina arqueològica i comminava a respectar els orígens de les obres. Era partidari de conservar les pintures en el seu entorn, de no desposseir les esglésies i les parròquies de feligresos d’unes obres que havien estat concebudes per a ells i per ser venerades, admirades i respectades allà i enlloc més. Puig i Cadafalch defensava que l’art havia de ser allà on ha esdevingut art, volia que es conservés qualsevol manifestació artística al lloc per al qual havia estat creada: “L’art descontextualitzat perd la seva força i el seu missatge”.

Si volien conservar, preservar, mantenir i, fins i tot, engrandir un patrimoni calia actuar

Puig i Cadafalch reconeixia, però, que la intenció de Folch i Torres era la que indicava la lògica. Puig n’era conscient però el seu amor per l’art no li deixava veure que si es volia garantir la preservació en el territori del Romànic s’havia d’actuar, atès que el precedent de Mur obria la porta a patir més saquejos, ja que no hi havia cap llei que protegís aquell patrimoni de ser espoliat. Puig sentia que despullava aquelles esglésies i que els prenia la identitat. Folch i Torres estava al cas del dilema que tenallava el president, però a través d’informes tècnics i de casos pràctics, documentats amb fotografies, va fer veure a Puig i Cadafalch que si volien conservar, preservar, mantenir i, fins i tot, engrandir un patrimoni, un llegat únic en òptimes condicions perquè les futures generacions en poguessin gaudir, calia actuar. I actuar era sinònim d’ordenar una operació de rescat que permetés arrencar les pintures. La decisió que va prendre Puig i Cadafalch ha significat que des de llavors es pugui gaudir de les obres al nostre país, en perfecte estat de conservació, posar-les a l’abast de tothom i donar-los una projecció universal.