EL LLEGAT PROFESSIONAL de Tatiana Sisquella és tot ell la reivindicació d'un bon periodisme sobre la vida. Periodisme autèntic, perquè ho és, i perquè ser bo requereix, com sempre en aquest ofici, passió per la recerca de la veritat. El periodisme de les notícies, dels fets extraordinaris, té unes regles i requereix un codi. Ben exercit, afavoreix la democràcia, la llibertat d'expressió i el dret a estar informats. Qüestiona els poders. El periodisme de la vida, d'explicar fets ordinaris, és també imprescindible i ens qüestiona a tots. Hi ha una certa tendència, que m'irrita, a considerar-lo de segona, i a criticar-lo generalitzant les vegades que s'exerceix malament en el sentit ètic o estètic: quan s'abona al morbo i la tafaneria despietada, o es converteix en un culte cursi a emocions fàcilment manipulables. És molt difícil transformar en bon periodisme el relat de vides, sensacions i motivacions interiors, cal molta empatia i sensibilitat i ofici per fer que estats d'ànim individuals siguin transferibles a la col·lectivitat. Això nostre consisteix -només- a fer les preguntes adequades sobre temes d'interès i transmetre les respostes amb precisió i context. I té un secret que ahir remarcava Joan Maria Pou, parlant de la Tati i predicant amb l'exemple: el to. Trobar la distància (i per tant la proximitat) exacta i mantenir el to adequat és la clau, és el vehicle, és el filtre. No tothom hi està dotat, és el premi a l'obsessió per la normalitat, la naturalitat, l'autenticitat. És l'art d'interpel·lar els altres a fons amb el màxim respecte. Quan s'aconsegueix, com ella feia, la connexió és total. I sembla molt senzill, perquè és de veritat.