El temps

Deu ser que la lentitud dels tempos burocràtics, que és la pesta contemporània, ho acaba contaminant tot

No sé si és perquè m’estic fent gran, però cada vegada m’apreta més la sensació –sempre incòmoda– que el temps (una moneda de la que no sabem quina reserva ens en queda al banc) és un bé escasíssim i que ha de ser administrat amb saviesa i generositat, perquè no hi ha excedents. Per això, no puc sinó felicitar els senyors Sánchez i Iglesias per haver resolt, en un plis-plas, el seu litigi político-amorós que ha costat una morterada al contribuent espanyol i, de propina, i com a danys colaterals, més de cinquanta escons fatxes i la desaparició com a figura pública del piròman Rivera, vés qui ho hauria dit. Si en comptes de fer el paripè durant mesos s’haguessin posat d’acord d’entrada, tot això que s’haurien estalviat. És ben bé allò que diu el refrany castellà que ens parla del viatge i de les alforges (in)necessàries. Deu ser que la lentitud dels tempos burocràtics, que és la pesta contemporània, ho acaba contaminant tot. En un segle en què la immediatesa dels processos és lo nostro pa de cada dia, encara es funciona, en alguns àmbits, amb una puríssima mentalitat del funcionari del segle dinou, que és construïda amb telegrames, tres còpies, paper secant i maneguets per no embrutar-nos de tinta les camises. I això, amics, no ens ho podem permetre de cap de les maneres. Ja ens ho deien els antics, allò del carpe diem i del tempus fugit i allò tan bonic que posaven als rellotges de sol i a les tapes dels clavicèmbals: totes les hores ens fereixen menys l'última, que és la que et mata.