Un continent amb cada cop més espais d’interrelació
Els països sud-americans prioritzen el diàleg bilateral al multilateral
BarcelonaLa Cimera de les Amèriques va néixer el 1994, impulsada pel president Clinton, amb l’ambició de reconstruir les relacions entre els països llatinoamericans i els Estats Units, malmeses per la crisi del deute extern que va devastar les economies del sud als 80. Eren temps de lloança al futur promissori del lliure comerç i l’expansió de les inversions estrangeres que, juntament amb la liberalització econòmica i les privatitzacions, haurien de crear una gran àrea econòmica a tot el continent, des d’Alaska fins a la Terra del Foc.
Aquesta era l’aposta del neoliberalisme promogut per les polítiques d’austeritat de l’FMI (semblants a les actuals a Europa), però aviat va ser qüestionada i van sorgir propostes crítiques alternatives, algunes de més radicals (Chávez, a Veneçuela) i altres de més contemporitzadores (Lula, al Brasil). En aquestes dues dècades s’ha consumat una profunda diversitat en les relacions entre els països americans i han proliferat els mecanismes d’integració regional a diferents nivells, amb tendències variades i sovint confrontades.
Una mostra és la comparació entre les Cimeres de les Amèriques, emparentades amb l’Organització d’Estats Americans (OEA), i les de la Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC). Des de la seva creació, el 2011, la CELAC s’ha consolidat com un espai de diàleg polític en què només participen els països llatinoamericans i caribenys, fins al punt de ser considerada gairebé com un contrapoder a la influència dels EUA sobre l’OEA. A la vegada, es pretén que la CELAC sigui el vehicle d’una interlocució unificada en la relació amb altres potències de l’arena internacional (la Xina, la UE, Rússia o els EUA), però també en aquesta ocasió les posicions entre països llatinoamericans són variades i força confrontades.
D’altra banda, des de fa un temps tant als països llatinoamericans com als EUA s’ha propiciat una tendència a prioritzar mútuament la relació bilateral. Per als Estats Units ha sigut una política freqüent en la seva història, perquè els seus recursos i el seu poder li han permès traçar aquesta línia imperial, però també s’ha convertit en una pràctica habitual entre els països llatinoamericans. Un exemple inicial el va propiciar Mèxic, que va firmar un Tractat de Lliure Comerç amb els EUA i el Canadà ara fa 20 anys. Després el van seguir Xile, Colòmbia i el Perú, i més tard s’hi van incorporar tots els països de l’Amèrica Central, Panamà i la República Dominicana. Pel que fa als països del Mercosur, si bé és cert que hi ha una línia de distància cap als EUA, també hi ha un gran interès per mantenir bones relacions entre Brasília i Washington.
Encaixada simbòlica
Finalment, en aquest context de diversitat de mecanismes d’integració i de tendència a la relació bilateral, s’ha pogut aplanar el camí per al desglaç entre Cuba i els EUA i mirar de solucionar les diferències de manera negociada. La iniciativa acordada al desembre per avançar cap a la normalització de les relacions bilaterals va suposar un pas històric, que ara caldrà anar consolidant en una negociació que no serà fàcil, perquè l’agenda de temes és prou àmplia i complexa. També s’han de tenir en compte els debats i les correlacions de forces de cada país. De moment, però, els passos inicials són cautelosos i abans d’aquesta cimera no s’esperen gaires novetats, més enllà de l’encaixada de mans entre Obama i Castro.
