OBSERVATORI DELS EUA

Un govern dels rics per als rics

Donald Trump ho podia dir més fort, però no més clar. No vol pobres al govern, només rics perquè, diu, són els que representen Amèrica, els que tenen la mentalitat adequada, els que han fet un sacrifici per deixar els negocis i incorporar-se a l’administració pública. L’afirmació connecta amb un sistema de valors molt trumpià que mesura la capacitat en funció de la riquesa material acumulada: tant tens tant vals, una filosofia que venera rics i poderosos i menysprea pobres i perdedors.

La frase la va deixar anar en un míting, que és el seu hàbitat natural, on se sent més còmode, rodejat de fidels que alimenten el seu ego amb contínues aclamacions. Conseqüent amb aquesta idea, ha farcit el govern de milionaris. Molts dels seus elegits van néixer rics, van estudiar en escoles d’elit i han multiplicat les fortunes heretades.

Amb el permís dels pobres

És un govern de rics per als rics que s’ha instal·lat amb el permís dels pobres. Que és de rics és una constatació i, a més, celebrada pel mateix Trump. Que és per als rics es dedueix de les seves polítiques, que desregulen el sistema financer, desmunten l’Obamacare i rebaixen impostos als més adinerats; tot en nom d’una Amèrica que suposadament serà gran altra vegada. I amb el permís dels pobres, que són els que el van votar en proporció suficient, seduïts perquè algú regalava les seves orelles amb el que tant volien sentir: que recuperarien els llocs de treball perduts. Els pobres que no van voler o saber qüestionar la validesa d’afirmacions tan contundents com discutibles.

Coses de la democràcia, el pitjor sistema de govern dissenyat per l’home amb l’excepció de tots els altres, Churchill dixit, que després de 8 anys d’Obama, ens ha portat no només un representant de les classes més riques i privilegiades, sinó un personatge amb un ego desbocat i temptacions autoritàries que fa trontollar el celebrat sistema de contrapesos i equilibri de poders nord-americà.

Un sistema que semblava ferm però que ara descobrim que no estava dissenyat a prova de Trump. El punt crític és que gran part de les salvaguardes no són obligacions legals, sinó tradicions que penalitzaven políticament els incomplidors. Era la quasi rutina de fer pública la declaració de la renda, d’evitar conflictes d’interessos i de no caure en el nepotisme. Però són barreres legalment no vinculants i que Trump se salta sense que li passin factura. No es coneix el detall de les seves possessions, utilitza la presidència per promoure els seus negocis i els de la família, i ha col·locat filla i gendre en càrrecs de màxima responsabilitat. Com a defensa del sistema, queda l’equilibri de poders, amb un sistema judicial eficaç que li ha frenat en sec mesures com el veto a l’entrada de ciutadans de països amb majoria de població musulmana, i un poder legislatiu dominat pel Partit Republicà, que ofereix una resistència limitada.

Malgrat tot, Trump descobreix cada dia limitacions al poder absolut a què aspirava, i en només cinc mesos ha comprovat estupefacte com hi ha investigacions en marxa d’un fiscal especial, de la Cambra de Representants i del Senat. Una allau investigadora que ha forçat les principals figures de la Casa Blanca, president inclòs, a contractar advocats particulars caríssims perquè els defensin de potencials incriminacions.