L’absurda vida dels pericos
És absurd, molt absurd que Galca encara sigui entrenador de l’Espanyol. Ho és des de la golejada de la Reial Societat. Ningú entén com, després d’aquell despropòsit, el romanès va seure a la banqueta de Mestalla. I com, després de la derrota de dissabte -amb mala sort, amb millor joc però contra el pitjor València dels últims temps-, encara dirigirà l’equip contra el Dépor. Especialment si tenim en compte la seva falta de criteri i coherència a l’hora de fer alineacions, marginar i recuperar jugadors i fer substitucions. El que ha fet amb Pau no té nom. Les explicacions de l’altre dia pel canvi de Burgui per Rocco empitjoren la ja equivocada decisió. La titularitat d’Abraham només s’entén pels equilibris injustificables del vestidor.
És absurd que ens vulguin fer creure que són els jugadors -els quatre capitans- els que l’han salvat per segon cop. Perquè si jo fos president i tingués davant capitans com Tamudo, Pochettino, De la Peña o Luis García fent-se càrrec de la situació i demanant la continuïtat de l’entrenador, hi confiaria. Per lideratge i per talent. Però Javi López, Víctor Sánchez, Abraham i Víctor Álvarez no em donen cap confiança. Entre altres coses perquè, sense lesionats, només un dels quatre hauria de ser titular en l’actual Espanyol. L’autogestió, en un equip de futbol, no és recomanable. L’autogestió liderada des de la mediocritat, encara menys. Encara recordo com va acabar aquell Espanyol autogestionat pels jugadors i liderat per Pichi Alonso.
És absurd que calgui esperar que Mister Chen viatgi des de la Xina per prendre decisions sobre directors tècnics i entrenadors. I, mentrestant, els dies passen, els punts volen i la salvació està més lluny. I, mentrestant, Camacho espera la trucada definitiva. Una trucada, tot sigui dit, que visc amb una barreja d’escepticisme, desesperació i resignació. Com aquell de l’acudit d’Eugenio: que hi ha algú més?
És absurd el sentiment que tenim en aquests moments. Vivim amb més passió i alegria el partit de demà que no pas els que hem jugat des de l’habitual tranquil·litat de la mitja taula. Nacho de Sanahuja, perico, amic i des de fa un temps famoset, m’ho deia l’altre dia: per fi hem deixat d’anar onzens, ara sí que ens ho passarem bé.
El més absurd de tot, però, és que demà farem la millor entrada de l’any, tindrem un ambient de final i anirem tots al camp amb aquell rum-rum dels grans moments. Som ben estranys. Absurda minoria. Meravellosa absurditat.