Enmig de les dificultats, la violència, la guerra, la repressió i la incertesa que viuen les revolucions àrabs, Tunísia, el bressol de les protestes, camina cap a un nou horitzó ple d'esperança i assenyala un espai d'entesa, d'acord, per a les transformacions socials i polítiques que reclamen les societats àrabs i musulmanes.
Han hagut de passar tres anys -un més del previst- perquè s'aprovés la Constitució que inaugura la segona república. Finalment, diumenge passat, dia 26 de gener, l'Assemblea Nacional va votar per àmplia majoria el nou text constitucional, que gira full de la dictadura i aconsegueix una sortida consensuada després d'una transició plena de dificultats. Malgrat les enormes diferències entre les forces polítiques del país, unes diferències que poden ser fins i tot antagòniques, de principis aparentment irreconciliables, les diverses formacions han estat capaces d'arribar a un acord de mínims i, dels 216 diputats de l'Assemblea Nacional, 200 han votat a favor del nou text constitucional, 12 hi han votat en contra i 4 s'han abstingut.
La nova Constitució s'ha hagut de discutir article per article, amb una lentitud desesperant, ja que els representants elegits pel poble miraven de construir un nou marc polític que, alhora, donés forma a la revolució popular, exorcitzés la dictadura i descobrís una nova manera de caminar sense la secular petja colonial. El país ha passat tres anys empantanegat en lluites internes, amb moments de gran perill, amb aixecaments socials, atemptats terroristes, agressions i persecució de les llibertats fonamentals i, fins i tot, assassinats polítics com el del diputat opositor Mohamed Brahmi, el juliol passat.
La nova Constitució havia de conciliar l'estat democràtic, les llibertats individuals i la laïcitat amb la cultura islàmica i la idea segons la qual no hi pot haver una separació entre la religió i l'estat. L'article 6 decideix sobre aquest assumpte proclamant el dret de "consciència", al mateix temps que es prohibeix l'ofensa del que és "sagrat". Un altre dels articles més celebrats ha estat el que fa referència a la paritat entre l'home i la dona, una qüestió que per als islamistes era innegociable, com també ho és, en el sentit invers, per als partidaris d'un estat democràtic modern. Hi ha encara nombroses qüestions que queden sense resoldre -per exemple, la pena de mort-, però el que sí que és cert és que, sense agradar a ningú completament i desagradant força a tothom, per primera vegada hi ha un espai comú acceptat entre contraris.
Es tracta, doncs, del primer pas a la pregunta més difícil de totes sobre les revolucions àrabs: ¿és possible un canvi progressista sense una ruptura radical amb la religió? ¿Hi ha una possibilitat d'incorporar les revolucions àrabs a la democràcia amb una identitat pròpia, política i cultural?
Pendents de com es gestionarà tot plegat en un món global de capitalisme agressiu, que no preveu un repartiment just de la riquesa i que fa un xantatge permanent al dret dels pobles al treball, un capitalisme que suporta dictadures i promociona guerres si ho exigeixen els interessos econòmics propis, de moment Tunísia inaugura una nova etapa política esperançadora. Hem de confiar que sigui el primer esglaó d'un canvi més profund, un pas endavant que ajudi la resta de revolucions a dilucidar un horitzó compartit i les alliberi de l'autodestrucció i les aliances tenebroses.