Amb afany de justícia i llibertat

Jordi Badia, avui alcalde de Calaf, va ser director de comunicació del Barça en els primers anys del president Laporta. Segurament, després de la feina de l’entrenador, ser dircom d’una entitat que en un tres i no res passa de ser Disneylàndia a tenir set crisis setmanals és la feina més difícil i ingrata. El director de comunicació acostuma a saber tots els secrets del club, de la llotja i del vestidor, però en canvi no en pot desvelar cap al centenar de periodistes de la ciutat que cada dia es lleven per tenir una notícia que no tingui ningú més. Cal ser just a l’hora de repartir entrevistes entre mitjans, cal evitar el sectarisme, no castigar els crítics ni premiar els diaris amics. O, en el millor dels casos, fer tots aquests equilibris sense que es noti i, a sobre, no morir en l’intent. És un feina de 24/7 durant tot l’any. I, per tot això, i per no tapar més misèries dels uns o per dissimular les pròpies, els dircoms s’acaben atipant de les juntes gairebé al mateix moment que la directiva s’atipa d’ells. Resultat? Des de Ricard Maxenchs el Barça ha fitxat més directors de comunicació que defenses centrals.

Jordi Badia, més enllà de la seva gestió al club, ja ha fet dues aportacions fonamentals a la història del Barça. Fa quatre anys va escriure la biografia més completa de Josep Suñol i Garriga. Aquell treball sobre el president del Barça, afusellat als 38 anys a l’inici de la guerra, a la serra de Guadarrama, ens va permetre conèixer un personatge clau que solíem ventilar amb tres tòpics. Després, el Barça ha muntat l’Any Suñol, té un espai al museu, té el nom a la llotja i fins i tot Pere Arquillué es va posar en la seva pell en un documental amb funció pedagògica. Ara Badia ha anat un pas més enllà. Amb afany de justícia i llibertat recull pràcticament tots els articles que, com a periodista, va escriure Suñol a La Nau o a La Rambla, el diari que ell mateix va fundar. Si fins ara sabíem qui era, ara sabem què pensava, com escrivia i quines idees el movien. És, doncs, una aportació històrica que completa el personatge d’un Suñol que el 1930 escrivia: “Un poble que, malgrat unes inexplicables violències, mostra el seu civisme com ho ha fet el nostre vol dir que és un poble major d’edat; i quan s’arriba a la majoria d’edat no és prudent seguir-lo tractant com un infant rebec”. Només han passat vuitanta-sis anys...

En recomano la lectura, no només als patriotes de bona fe, als culers a qui els interessen més detalls que l’últim resultat o als periodistes que estimen el seu ofici.