06/09/2020

Això va de democràcia

Hi ha societats que són més porugues que d’altres. Normalment la por és sinònim de desconeixement i una certa sobrevaloració d’un mateix. També és una emoció ancestral que ens allunya d’allò que percebem com a perills per assegurar la nostra subsistència. Però més enllà d’aquesta utilitat biològica, en éssers racionals no té gaire sentit pretendre la immortalitat. Al cap i a la fi, la mort és un tràmit inevitable. A cap mort li importa la seva vida. Fins i tot per a qui creu en una altra vida futura infinita, el pas per aquesta esdevindrà llavors irrellevant comparat amb tota l’eternitat.

Una de les conseqüències polítiques de la por és l’autoritarisme. Qui desitja manar vol assegurar-se el poder per por a perdre’l, i el dominat, també amb mentalitat autoritària, espera qualssevol ordres del poderós amb por i submissió perquè no pensa per ell mateix. Si observa que el cap no mana, el deixa de respectar. Qui comanda no concep cap altra cosa que l’obediència cega. Qualsevol discrepància és odiada com a dissidència.

Cargando
No hay anuncios

Alguna vegada m’ha vingut al cap la hipòtesi que potser el conflicte de Catalunya amb Espanya no era només producte d’un xoc de legitimitats, sinó també d’una certa mentalitat autoritària. Els fets de la tardor de 2017 i el que ha vingut després aporten dades interessants. Prego a qui hagi arribat fins aquí que contingui la respiració fins al final.

“Això va de democràcia” va ser una de les frases més nostrades en aquella crisi. El plantejament era en principi impecable: hi ha un evident debat social sobre un tema clau i la societat ha de poder votar. El desenvolupament dels esdeveniments, però, va anar desautoritzant la premissa. Era completament cert que hi havia motius més que suficients per organitzar un referèndum, i que l’actitud del govern espanyol era tan summament autoritària que fins i tot el mateix Rajoy va dir en un míting que no permetria un referèndum “ porque no quería ni podía ”. Tristes paraules per a un governant que se suposa demòcrata. Després van venir les càrregues policials de l’1 d’Octubre. Qui les va ordenar, fos qui fos, tenia una mentalitat si més no colonial. Per això el discurs del rei va caure tan malament, en no fer esment als danys provocats per les càrregues. Que el Tribunal Suprem hagi reblat el clau amb penes desproporcionades ha estat molt decebedor.

Cargando
No hay anuncios

Però la conducta de les autoritats catalanes no va estar tampoc a l’altura, i em sap greu dir-ho perquè el començament de tot plegat va ser, com deia, legítim. Però després, progressivament, van fer creure que les institucions democràtiques es podien substituir per la voluntat de molts manifestants al carrer. A més, van atribuir al Parlament de Catalunya competències que no tenia, convertint-lo en una mena de convenció revolucionària al costat d’un govern, sense tribunals, deixant de banda els lletrats de la càmera i fins i tot el Consell de Garanties Estatutàries. I finalment, aquesta mena de convenció excepcional va proclamar la independència sense cap voluntat de defensar-la, fent un incoherent exercici d’abandó del poder que va descobrir que tot plegat era una enorme mentida. Sols un capítol més en l’enfrontament entre la dreta i l’esquerra catalanista per no perdre pistonada electoral. És tan decebedor que encara els costa de creure a molts independentistes de bona fe, malgrat les evidències aclaparadores.

En realitat, l’actitud de tots dos governs va ser autoritària: els governants van confondre l’exercici legítim del poder amb la seva voluntat. I en situacions autoritàries sempre guanya el més fort, com així va ser. Però el que més em va preocupar va ser com tota la població es va empassar que els seus governants no els expliquessin res de tot plegat i actuessin de manera autoritària. Cap governant català va explicar com s’assoliria la independència. Cap governant espanyol va dir com evitarien la independència. La gent va creure cegament que els seus polítics ja sabrien què fer. Això és confondre la democràcia amb la fe.

Cargando
No hay anuncios

Per alguna raó, la població no està acostumada a rebre informació precisa dels seus polítics ni a reclamar-ne. Sovint s’observa aquest dèficit en els periodistes en rodes de premsa i entrevistes. Seria fàcil dir que tot és culpa del franquisme, però potser el problema té arrels més profundes.

En una democràcia s’ha d’entendre abans que obeir. Somnio amb veure els ciutadans reclamant informació sense descans, i els governants donant-la amb metòdica paciència i detall. Aquesta és la democràcia real.