Som revolució

Psicòloga especialitzada en victimologiaQue la celebració dels Globus d’Or d’aquest any hagi estat plena de dones i homes vestits de negre com a senyal de rebuig contra l’assetjament sexual, en una massiva reivindicació contra els atacs masclistes a les dones, ha estat una bona manera d’iniciar l’any.

Sembla que per fi, tossudament, s’imposa la urgència del canvi, d’una transformació irreversible que pren forma i força. De fet, les accions concretes, producte de molts anys de lluita feminista, estan recollint fruits. Permeteu-me, per uns instants, mostrar l’optimisme d’inici d’any, que esperem que no sigui efímer, i fem que de mica en mica la república feminista destroni un masclisme que en la seva infinitat de formes ha deixat cicatrius en pràcticament totes les dones.

Certs moviments massius i transformadors estan esdevenint virals i imparables. N’és un exemple la campanya #MeToo [Jo també], que ha aconseguit desmuntar la normalització de l’assetjament sexual, una idea enquistada en la cultura de l’abús, i visibilitzar alhora la magnitud del fenomen per trencar estereotips en relació als perfils de les dones que pateixen situacions d’assetjament, així com dels assetjadors. De manera ferma, clara i pública s’ha dipositat, per fi, la responsabilitat d’aquests atacs en els que en són els únics culpables: els assetjadors.

Lligat a aquest moviment ha nascut Time’s up [Ja n’hi ha prou], un pas més enllà de la campanya #MeToo : un cop visibilitzat l’assetjament sexual, es comença a proposar des d’un grup de dones de Hollywood la necessitat de crear un fons econòmic per impulsar accions concretes per assolir canvis estructurals. Per exemple, oferir suport a les dones que decideixen denunciar situacions d’assetjament o impulsar lleis que penalitzin les empreses on es donin situacions recurrents d’assetjament o les que promouen acords entre parts per evitar denúncies.

We are not surprised [No ens sorprèn], La caja de Pandora, #MiPrimerAcoso i Ni una menos són tan sols alguns exemples d’altres moviments de dones que s’han impulsat des de diferents parts del món com el Regne Unit, el Japó, Mèxic, els Estats Units i també des de casa nostra en la lluita contra el masclisme i que beuen de la dilatada lluita feminista.

De fet, moltes de les actrius invitades a la gala dels Globus d’Or hi van anar acompanyades de dones activistes com a forma de reconeixement i visibilització de la gran feina, força i resistència d’aquest moviment, sense el qual avui no seríem on som.

El feminisme, un moviment perseguit, criticat i menystingut històricament, els últims temps suma cada cop més adhesions (dones i homes) i s’erigeix com a forma indispensable per empènyer el canvi i assolir una societat més justa, amb el compromís i la defensa tenaços i incansables dels valors de la igualtat, el pacifisme i la llibertat.

Semblaria que s’ha acabat el temps per al despotisme masclista, però aquest totalitarisme encara persisteix, eficaç i resolut, embrancat en la nostra societat. Dissortadament, tot i el ressò mediàtic de les campanyes apadrinades per figures de l’escena cinematogràfica americana, la realitat ens indica que el dia a dia de la major part de les dones no ha canviat.

I és que cada deu minuts un home assassina una dona que és o ha estat la seva parella (ONU), una de cada catorze dones ha patit violència sexual (OMS), més del 50% de les dones europees han patit assetjament sexual a la feina (Agència dels Drets Fonamentals de la UE), cada vuit hores una dona és violada a l’estat espanyol, ja són gairebé 1.000 les dones mortes a tot l’estat espanyol els últims 14 anys (en un recompte incomplet que tan sols inclou les dones mortes a mans de parelles o exparelles, sense recollir tots els feminicidis com a conseqüència d’altres violències masclistes), i a Catalunya una de cada quatre dones afirma haver patit una situació de violència masclista d’especial gravetat. La primera causa mortal violenta de les dones, doncs, és morir a mans d’aquestes violències masclistes incardinades en els fonaments de la nostra societat. I això se suma als sostres de vidre, a la desigualtat salarial, a la violència sexual com a arma de guerra, a l’explotació sexual... I així podríem omplir pàgines i pàgines d’aquest rotatiu.

La feina que cal fer és ingent, i no es tracta únicament de sumar-se a campanyes virtuals sinó d’alçar-nos com a persones radicalment compromeses i amarar de canvi des dels detalls més minúsculs de la nostra quotidianitat fins a les polítiques que s’implementen en la nostra societat.

Per tot això som revolució, perquè és indispensable derrocar un sistema anacrònic, desigual i abusiu que empresona dones i homes. Un patriarcat insostenible i obsolet que fins que no esdevingui cendres del nostre passat personal i comú caldrà seguir empenyent per assolir un canvi profund de paradigma. Ja ho defensava Angela Davis: “El feminisme és la idea radical que les dones som persones”.