04/09/2020

Albirant CaixaBankia

Sembla a tocar el vell somni d’un dels banquers més decisius de la nostra economia en els darrers temps. ¿Però és aquesta la millor solució per a La Caixa, per a Bankia i per als clients bancaris en general? Per als clients bancaris en general podríem pensar que no és una bona notícia: cada dia es van perdent competidors bancaris i es redueix la competència. Tot i que val a dir que no només en la concentració està la col·lusió efectiva; també depèn de la feina que facin el supervisor i la Comissió de Defensa de la Competència. Però des d’aquest punt de vista possiblement seria millor una venda de Bankia a un grup bancari europeu i així no reduir la competència; ans el contrari, introduir un jugador internacional capaç d'aportar noves visions i diferents formes de fer. Ja el 2014 es va produir la integració de la supervisió bancària europea, però després de 6 anys el mercat continua igual de fragmentat a nivell europeu que el primer dia. A cada país es van concentrant els bancs però sense cap transacció transnacional. A Itàlia s’acaba d’aprovar la integració d'Intesa Sanpaolo amb UBI Banca; i ara a Espanya La Caixa i Bankia. Aquesta operació suposaria la integració de fins a 18 caixes de les que encara existien l’any 2011, quatre d’elles catalanes (La Caixa, Caixa Girona, Caixa Penedès i Caixa Laietana).

Així, sembla que el model que triomfa és el de tenir uns pocs bancs gegants a cada país (França, Holanda, Regne Unit, Canadà...). El fins fa poc admirat model alemany de dos grans bancs comercials nacionals, uns pocs bancs regionals i centenars de petites caixes i cooperatives locals sembla que va de retirada. Possiblement aquesta és una altra de les conseqüències perverses de la política de tipus d’interès molt baixos o negatius que apliquen els bancs centrals. Aquest cost rebentat del preu dels diners primer va provocar bombolles especulatives (no cal recordar les nefastes conseqüències de la nostra bombolla immobiliària). Després ha provocat el descontentament de milions d'estalviadors que, arribats a la jubilació, veuen com els seus esforços ja no rendeixen gens. Ara és el torn dels bancs, que, incapaços de guanyar-se la vida amb un marge d’interessos còmode, es veuen obligats a reduir personal, a aplicar comissions cada vegada més altes i a estandarditzar productes que limiten l’economia.

Cargando
No hay anuncios

Alerta amb aquestes qüestions, que no són menyspreables. Quan s’estandarditzen productes ja no és el banquer qui, coneixent les necessitats i interessos particulars de cada client, adapta els productes a cada un d’ells. Ara és el banc el que imposa una reduïda gama de productes, que són concedits o no en funció d’uns algoritmes introduïts a les màquines (i no com abans, en funció del coneixement, l’anàlisi i el bon criteri del director de l'oficina). A més, ara es demana un préstec i se surt de l'oficina amb el préstec, una assegurança de vida i un fons d’inversió que pot no saber-se gaire com funciona.

El que està en qüestió és si la banca, mancada d'ingressos i amb molt menys personal, serà capaç de complir de manera eficient la seva funció essencial de canalitzar l’estalvi a les millors (i més viables) opcions d’inversió.

Cargando
No hay anuncios

En realitat, aquesta integració és un reconeixement del poc èxit de l’expansió internacional de La Caixa i Bankia. La Caixa ho va intentar primer a França i en va haver de marxar, després va comprar una participació important del banc austríac Erste Bank, amb forta presència a l’est d’Europa, del qual conserva prop d’un 10% però d'on no n’ha tret gaire benefici, i menys una expansió bancària internacional. Després d’una participació passatgera al Deutsche Bank, va anar a invertir en bancs a l'Àsia i a Mèxic, però va acabar traspassant aquestes inversions bancàries a Criteria. Només una inversió ha significat una expansió internacional real, la del control -després d’una dura disputa amb la filla d’un vell dictador angoleny- d’un important banc a Portugal. Tot plegat poc fruit per tants anys d’afanys internacionals. L’antiga Caja Madrid també va tenir les seves aventures internacionals amb la fosca compra d’un banc a Florida o la compra de societat financeres a Mèxic. És complicat obrir-se camí a l’estranger, però d’altres ho han aconseguit, sobretot el Santander però també, en menor grau, el BBVA, que han assolit una diversificació geogràfica que els permet navegar sense tantes urgències quan les coses al mercat local no pinten prou bé. Tant de bo haguessin tingut èxit també La Caixa i Caja Madrid en les seves operacions internacionals: ara no haurien de buscar operacions complicades per millorar el seu rendiment.

Els negocis de CaixaBank i Bankia són molt semblants i en moltes zones geogràfiques coincideixen. Per exemple, a les Balears suposa la integració de les dues xarxes bancàries més extenses, la de La Caixa i la de l'antiga Sa Nostra, amb una quota de mercat conjunta possiblement bastant superior al 50%. És a dir, que l’objectiu de la integració no és la complementarietat de les clienteles o productes (totes dues van dirigides als mateixos segments) o la complementarietat geogràfica; són simplement les sinergies (reducció de costos, és a dir, reducció d’oficines i tancament de serveis centrals duplicats, i per tant reducció de personal) i aprofitar la seva posició dominant (per no dir monopolista) en moltes poblacions.