Com anem de despujolització?
La figura de Jordi Pujol ha significat tant per a Catalunya, ha amarat durant tant de temps la manera de construir-la i de concebre-la, que la seva caiguda en desgràcia està produint un fenomen sorprenent: el pujolisme que renega de Pujol. Una part de la societat catalana comença a voler arrencar plaques que delaten la seva innegable vinculació amb l’ex molt honorable sense haver fet res per desvincular-se dels pressupòsits morals i polítics (i els privilegis que se’n deriven) del règim hegemònic en aquest país durant un quart de segle.
Els grans problemes del PDECat per ser percebut com a partit no pujolista, paral·lels i inseparables dels de Mas per transvestir-se de regenerador, tenen la seva arrel en la incapacitat de distanciar-se del que va ser -més enllà de les virtuts o defectes del seu líder- tot un sistema de valors, quasi una religió, per a alguns milions de catalans. Són problemes que no sembla que hagin afectat alguns tertulians i creadors d’opinió. No és només que no se sentin en fals per haver sigut paladins intel·lectuals del pujolisme -i haver ocupat, a canvi, rellevants càrrecs públics o parapúblics-, és que, en alguns casos, ens continuen moralitzant en el mateix to, com si el seu crèdit hagués sortit incòlume del naufragi ètic convergent.
Però té sentit renegar de Pujol i no del pujolisme? En tindria si poguéssim afirmar que els pecats privats són independents, no guarden cap relació, amb l’obra i la ideologia del polític. En tindria si els que el van envoltar i adular durant tants anys poguessin dir que tot el que -transcendint- l’està convertint en un empestat social, els ha sorprès molt: no s’ho haurien imaginat mai. I ara no parlo de la suposada deixa -que és la part més anecdòtica-, sinó del fet que triés des del principi personatges palesament tèrbols com a col·laboradors més íntims i fes callar els que l’advertien de l’efecte corruptor que això tenia en els seus fills polítics i biològics. Gosaria dir que ningú que s’hagi mogut durant molts anys en els cercles propers a CiU pot afirmar, sincerament, que saber això l’ha deixat parat. I és que entre els pecats privats i els públics hi hagut sempre un lligam indissociable. Pujol tenia la passió del poder polític, i les passions, com ens ensenyen els clàssics, contenen la llavor de desmesura que estimba l’heroi tràgic en el catàrtic desenllaç.
Ho explica molt bé el filòsof Josep Maria Ruiz Simon: la tradició del catalanisme de dretes, de Cambó a Pujol passant per Vicens Vives, sempre ha assumit que l’acumulació de poder i riquesa per part d’una oligarquia compromesa políticament és la manera més efectiva de fer avançar un país. Dit planerament: les grans obres es fan amb les mans brutes. Si es parteix d’aquesta filosofia, no ens hauria de sorprendre que tants polítics arribin al banc dels acusats sentint-se innocents. Despujolitzar-se, doncs, no consisteix a arrencar plaques, consisteix a deixar enrere una manera de fer política que és probablement indestriable de les democràcies immadures.