Anna Cardús: “Mai m’he sentit diferent pel fet de ser dona”

BarcelonaDels 40 àrbitres de l’Eurobàsquet, cap és dona. Una de les poques intruses en un món dominat pels homes, Anna Cardús, s’ha retirat aquest estiu. El partit disputat a Madrid entre la selecció espanyola i Veneçuela va servir de punt final per a la trajectòria d’aquesta pionera que no sempre ho ha tingut fàcil.

Per què va decidir retirar-se?

L’ACB em va comunicar en acabar la temporada que no seguiria i vaig intentar agafar-m’ho de la millor manera possible perquè la vida segueix. No m’ho esperava, però ho estic paint amb tranquil·litat i respecte. Molts dels meus companys m’han escrit o trucat per animar-me. Intentaré aprofitar el temps per anar en bici o jugar a pàdel i a tenis.

Amb quin moment de la seva trajectòria es queda?

Quan faig balanç em quedo amb tota la trajectòria. Sempre m’he dedicat a l’arbitratge amb molta il·lusió. Recordo l’estrena a l’ACB, el partit inaugural de l’Eurolliga i alguns altres compromisos internacionals amb la FIBA.

Vostè ha sigut una dona en un món de l’arbitratge dominat pels homes.

Mai m’he sentit diferent pel fet de ser dona. El respecte te l’has de guanyar tu. Els jugadors i els entrenadors sempre m’han tractat amb respecte i les crítiques o les protestes que he rebut durant la meva trajectòria han sigut les mateixes que els meus companys.

Una meningitis que va derivar en una encefalitis va posar en risc la seva vida.

Superar tot allò em va donar l’oportunitat de viure una segona part de la meva vida. Cap persona es mereix passar per una malaltia així i soc incapaç de veure res de positiu en tot el procés. L’única part positiva és que els meus pares no em van veure dins d’una caixa. Vaig haver de tornar a aprendre a parlar, menjar i caminar. Realment no vaig estar lluny de morir.

Després de l’experiència, va decidir escriure un llibre.

Estic molt contenta d’haver-lo escrit, està funcionant molt bé. És una ficció que neix arran de transformar cinc setmanes de tristesa en un conte inventat amb cinc viatges diferents. La gent que ha patit una situació similar ha de veure una part positiva en els problemes.

Hi haurà segona part?

Tothom em pregunta si l’escriuré i jo no dic que no. Ja ho veurem, però no hi tanco la porta. L’altre dia em va escriure una noia que està passant per una malaltia semblant i la vaig intentar ajudar tant com vaig poder. Crec que ho vaig aconseguir.