I arriba el dia que toca dir sí o no

SEMPRE A FAVOR dels que matisen, perquè la vida no és en blanc i negre, no és sí o no, és molt més rica i complexa. Però a la vida hi ha moments en què toca decidir, has de dir si et quedes o te’n vas, si ho acceptes o ho deixes. Això fa que una de les incògnites més allargades del procés, què farà Unió, estigui a punt d’arribar a una cruïlla clara, definitiva. Pel mateix preu sabrem si encara Unió i Duran són sinònims, i el marge de maniobra del líder.

Maniobrar és un art molt practicat en política, i alguns polítics n’han estat autèntics mestres. Ho dic en passat perquè em refereixo a les maniobres de despatx, a les de saló, a les de reservat, que continuen sent molt importants, i em temo que ho continuaran sent, però que ja no són definitives.

Ha de ser molt dur per als autèntics mestres en una determinada gestió veure que els temps s’acceleren, i ara no n’hi ha prou convencent-ne uns quants, gestionant suports a l’ombra, fent por. Ara has de convèncer a dins i a fora, i toca definir-te. Mullar-te. Els matisos autèntics es distingeixen d’una hora lluny de les simples coartades per sobreviure.

Hem vist caure un papa i un president del Barça i abdicar un rei. Hem vist coses que no havien passat mai. Gent aparentment intocable ha desaparegut. I Duran sempre hi era. I s’ha anat sortint amb la seva, fidel al seu estil. La pregunta que no és cap pregunta i que costa tant de contestar ha acabat generant un plebiscit, és un Duran sí o Duran no, perquè ell ho ha volgut. Els experts que l’han vist caure dret tantes vegades auguren que ell sempre se’n surt. Però mai havia estat tan a prop de l’abisme.