Semblava que s'haguessin intercanviat els papers. Mai he sentit cap mena de sintonia ideològica amb l'expresident espanyol Felipe González, però mai m'ha caigut cap anell per admetre que ha estat un polític important -segurament, l'únic president espanyol amb un pes específic indiscutible- i, a més, un orador agut i incisiu, de vegades fins i tot brillant. Tampoc diré res de l'altre món si dic que ideològicament em sento (a pesar de profundes discrepàncies) més a prop del president Mas, tot i que, a l'hora d'expressar-se, sempre m'ha semblat un home de recursos eficaços, però limitats. D'ençà que és president ha desenvolupat una certa noció de la ironia, cosa que va a favor seu, però, tot i així, queda lluny de la loquacitat explosiva d'un Jordi Pujol, d'un Carod-Rovira o, actualment, d'un Oriol Junqueras, i tampoc no s'acosta a la capacitat de seducció que durant molts d'anys va ostentar un Pasqual Maragall. Tampoc té l'aplom i la prosòdia clàssica del seu soci i adversari, Duran i Lleida. Artur Mas s'assembla més a un Josep Piqué que no hagués abdicat del catalanisme: homes conservadors que s'expressen amb correcció i amb idees clares, però escasses. I que no fan mai el ridícul, però que tampoc no arriben mai a brillar: eficients però previsibles.
I, tanmateix, com dic, en el cara a cara que van mantenir sota la tutela de Jordi Évole al programa Salvados, González i Mas es van intercanviar els papers. Al president de la Generalitat se'l va veure tranquil, segur del que deia, amo dels seus temps d'intervenció, carregat d'arguments i amb una postura corporal impecable, que combinava la relaxació amb l'avidesa (incloent-hi una certa espurna de malícia als ulls) d'exposar tot el que tenia per dir. González, en canvi, va aparèixer en tot moment tens i fins i tot crispat, com si el molestés el fet de ser allà i li fes mandra haver de justificar la seva postura. Tanta mandra, que no va aportar ni un sol argument solvent. Com que el tema era el de la sobirania de Catalunya, va recórrer al manual del bon governant espanyol i no va dir res que anés més enllà de la simple amenaça i del discurs de la por. Si no s'hagués tractat del dirigent més rellevant que ha tingut el socialisme espanyol d'ençà de la mort de Franco, se'l podia haver confós amb qualsevol portaveu del PP, o fins i tot amb el mateix Mariano Rajoy. Desviava constantment la mirada del seu interlocutor per dirigir-la a la punta de les seves sabates, balbucejava, amollava sentències lapidàries i feia l'efecte de sentir-se incòmode i fora de lloc, com un escolar que es presenta a classe sense els deures fets. Quan Mas li va enumerar les múltiples contribucions de Catalunya a l'estabilitat política d'Espanya, no li va quedar més remei, a González, que assentir amb el cap i continuar-se observant els cordons de les sabates.
En resum: Artur Mas 1, Felipe González 0. Ara, no podem evitar somiar amb un debat a tres entre Mas, Rubalcaba i Rajoy. Jordi Évole, enhorabona i a veure si aconsegueixes muntar-lo.