Com que a l’hora d’escriure aquest article encara no es coneixen els resultats de les eleccions, dedicarem la columna a repassar alguns dels moments estel·lars que ens ha regalat la campanya que tot just divendres vam acabar d’ingurgitar. Per sort o per desgràcia, tots tenen a veure amb el PP, que per alguna cosa és el partit més important d’Espanya.
Si haguéssim de fer un rànquing, suposo que estarem d’acord que ningú li pot discutir la supremacia a l’estomacal Cañete i el seu remuc sobre la capacitat intel·lectual de les dones, pel qual només va trigar sis dies a demanar disculpes, i de mala gana. El podria seguir de prop el senyor Manuel Fernández, diputat pel PP al Parlament de les Canàries, que el mateix dia que Cañete mastegava les seves excuses, es va quedar a gust amb l’afirmació que “s’ha de conviure amb l’economia submergida com amb algunes dones, que no se les pot eliminar”. Tots dos recorden un capellà del meu poble, d’estirp inequívocament predemocràtica, que va afirmar damunt l’altar: “En aquest món tots hem de portar la nostra creu: els homes han d’aguantar les seves dones, i jo he d’aguantar el rector de la parròquia”.
Tanmateix, no tan sols els mascles alfa del PP s’esplaien en efusions d’aquesta envergadura, sinó que les seves companyes de files, mentre fan com si sentissin ploure quan les insulten els seus camarades, també es despengen amb pronunciaments solemnes. És el cas de Núria Riera, portaveu del Govern Balear, que divendres mateix va cloure gloriosament la campanya afirmant que “no s’ha de polititzar el dret de les persones a votar”. La política, ecs, quin fàstic, exclamen alguns dels que en viuen al més pur i desimbolt estil de les classes extractives: senyora Riera, si el dret dels ciutadans al vot, que per cert és un dret fonamental, no és un fet polític, aleshores què ho és? Em temo que el vot que vaig emetre ahir és un vot polític: com m’ho faig a les properes eleccions per no cometre aital error i votar apolíticament?
A Catalunya, la pertinaç demòcrata Alícia Sánchez-Camacho va trobar el seu moment d’inspiració en un parell de brètols que van agredir el cotxe oficial del ministre Montoro, i a Madrid, la no menys inefable Esperanza Aguirre es va aprofitar de la malaltia de Pasqual Maragall per dir que els separatistes s’havien aprofitat de la malaltia de Pasqual Maragall. Ah, i tornant a Mallorca, un pobre home va escriure al diari El Mundo un article (?) afirmant literalment que s’alegraria de l’assassinat del professor Jaume Sastre, en vaga de fam, i de les cent mil persones que vam participar a l’anomenada marxa verda del passat 29 de setembre. Alt nivell.
Què més? Ah, sí: si volen un resum exacte del que ha estat la política governamental del PP, des del 1996 fins avui, contemplin les imatges de la fraternal abraçada, en plena jornada de reflexió, entre Florentino Pérez i José María Aznar, passant absolutament d’un tal Rajoy que també era per allà. Per dir-ho amb una cita madridista, no hase falta disir nada más.