30/07/2020

La Barcelona trista i silenciosa

BarcelonaPer saber com batega Barcelona, ningú millor que el Juanito, el Joan Bayén, la cara visible del bar Pinotxo, a la Boqueria. Ell és un termòmetre infal·lible de la ciutat. Fa més de 70 anys que treu el cap darrere la barra de l’emblemàtic local i parla amb tothom, i mai havia vist una situació com l’actual. Al passadís central de la Boqueria, a mig matí, no hi ha ni 10 clients. La remor de fons que sempre ressona a l’interior del mercat pel bullici de curiosos vinguts de tot el món s’ha esvaït. El so d’una cullera colpejant el vidre se sent nítid. “Aquest silenci sembla el d’un enterrament”, sentencia pensatiu el Juanito. La Boqueria mai havia tingut aquesta quietud. “Després dels atemptats del 2001 a Nova York també es va parar tot, però va durar una setmana”, apunta un dels treballadors, el Jordi.

Un altre dels termòmetres de la ciutat és el Zurich de la plaça Catalunya. Ningú espera. L’habitual postal d’algú recolzat a les escales del metro esperant la cita que arriba tard ha desaparegut. De les quaranta taules que hi ha, només sis estan ocupades. Al passeig de Gràcia la imatge és similar. Dues taules de catorze en un bar. Tres en un altre. Els bancs gairebé buits, acostumats a donar una treva als acalorats turistes, ara només els ocupen els operaris que treballen en la construcció, amos i senyors del passeig de Gràcia a l’hora de l’esmorzar.

Cargando
No hay anuncios

Sense turistes

A la Casa Batlló setze persones fan cua per entrar, quan normalment, en qualsevol altre moment, s’hi aplegarien centenars de curiosos: els uns fent fotos embadalits, els altres a punt per penetrar en la suggeridora morfologia gaudiniana. Una realitat perfecta per als pocs turistes que s’han atrevit a venir a Barcelona. Si al juny semblava que la cosa s’animava i a principis de juliol les previsions eren fins i tot optimistes, fa tot just un parell de setmanes tot es va acabar. De sobte. La Nora és una de les excepcions. Ha vingut amb la seva família a Catalunya perquè hi viu la seva germana. Arribada just ahir d’Alemanya, està a punt d’entrar a la Casa Batlló: “És perfecte. Tenim temps i espai per veure-ho tot sense fer cues”. Barcelona és pràcticament seva. Sense turistes ni molts veïns, que han fugit a correcuita.

Cargando
No hay anuncios

El centre de la ciutat conté la respiració. Hi ha espai per aparcar les motos a tot arreu. Totes les bicis del Bicing de la plaça Catalunya són al seu lloc. No hi ha moviment. Quan es creua la ronda de Sant Pere no cal fer cap eslàlom per evitar transeünts despistats. I això no passava des de la Barcelona preolímpica.

La Rambla està irreconeixible. Des de la plaça Catalunya, llançant la mirada cap a mar, s’hi veuen tot just una quarantena de figures, algunes diminutes en la llunyania, passada la parròquia de la Mare de Déu de Betlem. “Un 24 de febrer a les 4 de la matinada hi ha la mateixa gent”, assegura un dels quiosquers, encarregat de continuar un negoci familiar que viu el pitjor moment des que el pare va instal·lar-se a la part alta de la Rambla fa més de 40 anys: dimecres va fer 25 euros nets de caixa. Amb el quiosc més pròxim han acordat tancar un dia a la setmana cadascun per així no prendre’s negoci.

Cargando
No hay anuncios

Davant del Liceu un cambrer espera el primer client, amb totes les taules on abans hi havia sangria i paelles ara totalment buides. Altres restaurants, ni això. Ja no han obert. A la plaça Reial hi ha quatre taules ocupades d’entre pràcticament un centenar. El so d’una escombra acariciant els panots de terra -la mítica rajola de la flor- se sent amb insultant claredat, mentre els botiguers pakistanesos busquen avorrits el client que no arriba. Pel carrer Ferran gairebé hi ha més furgonetes repartint que vianants. A la plaça del Pi una cambrera fa números: en tot un matí ha servit 20 cafès. Al carrer Petrixol l’olor de xocolata s’ha esvaït. Les pròpies petjades se senten solemnes creuant el Pont del Bisbe, que uneix la Generalitat amb la Casa dels Canonges. Mai la calavera amagada sota el pont havia estat tan sola, acostumada als milers de turistes que hi passen per sota sense adonar-se de la seva presència.

Cargando
No hay anuncios

El silenci és pesat. I traïdor. Un cotxe passa fregant un home gran que creua per un pas de vianants. El vehicle s’atura en sec i el conductor començar a vociferar, amenaçant amb baixar mentre es treu el cinturó. L’inaudible “ capullo ” que ha proferit l’home al creuar quan ha vist el vehicle tan a prop, fruit de la calma inaudita al carrer Casp, ha arribat nítidament a l’interior del vehicle.

A l’Eixample la ciutat batega a un altre ritme. Tot i que es nota l’absència de molts veïns, instal·lats en segones residències des de fa dies, hi ha encara un vaivé constant de vehicles i terrasses plenes. No obstant això, la ciutat mostra les seves cicatrius cada pocs metres. Avançant pel carrer Consell de Cent, entre el Parc de Joan Miró i el passeig de Gràcia, es poden comptar 58 locals tancats. Són poc menys de dos quilòmetres. 58 locals, moltes famílies. I no és una excepció. Al carrer de sota, Diputació, la mateixa trista imatge. Persianes abaixades, cartells de lloguer i portes tancades. Moltes no tornaran a obrir mai més.