'Blog', o el silenci mentre xateges
Aquests dies a la cartellera hi ha una pel·lícula molt especial. Es diu Blog i retrata un grup de noies adolescents d'avui i d'aquí que, cansades d'una vida que els sembla monòtona i sense emocions, fan un pacte ultrasecret de conseqüències més aviat funestes. L'objectiu del pacte? Ah, els secrets no s'expliquen! I menys quan tens 15 anys.
Les noies van a l'institut, visiten un museu, estudien pels exàmens, fan festes en pijama menjant crispetes i mirant pel·lícules pornogràfiques, van de viatge de fi de curs a Mallorca i totes aquestes coses que tothom suposa que han de sortir en una pel·lícula d'adolescents i que, efectivament, hi surten, a Blog , però d'una manera que no és l'habitual.
Gran part de la pel·lícula simula estar narrada des del punt de vista d'una de les noies que, amb la càmera a la mà, està obsessionada a gravar-ho tot, ja sigui amagant la càmera al calaix de sota la taula de classe, o bé desviant-la de l'objectiu que els professors li han adjudicat. Altres estones, la càmera es transforma en una webcam com les que hi ha als ordinadors, i assistim als monòlegs de les noies, que ens expliquen les seves coses: com se senten quan van a comprar roba i no els cap, per què s'han tallat els cabells d'una manera i no d'una altra o l'angoixa brutal que pot suposar un examen de física i química quan no s'hi entén ni un borrall. Les escenes són el reflex del que més fan les noies d'avui: passar-se hores i hores soles, tancades a la seva habitació, davant de l'ordinador, navegant per la xarxa i parlant amb el milió d'amigues que estan, també cadascuna, dins de la seva habitació, davant d'un ordinador, i també soles. Totes soles i enganxades per un fil que no es veu i, sobretot, que no se sent. La pel·lícula respecta el fenomen, i aquestes escenes transcorren en silenci, un silenci trencat només pel so del tecleig de l'ordinador o dels avisos d'arribada de correu o d'activació d'un xat. Per les cares que fan les noies, queda clar que la comunicació existeix, que s'entristeixen o es moren de riure quan llegeixen la resposta de l'amiga, però el silenci no deixa de xocar, i vist des de fora, encara més. Quina mena de generació en sortirà, d'aquesta comunicació tan intensa i tan silenciosa, no ho podem saber, encara. Quina mena de cinema l'ha retratada, és claríssim: el de l'Elena Trapé. Veieu Blog , no us en penedireu.