ARA QUE HAN PASSAT UNS DIES des del concert, el panorama es va aclarint i em ve al cap la profecia de Pete Seeger: “Dylan serà el millor, si no rebenta”. Té setanta-sis anys i no ha rebentat i, per tant, és el millor.
“Un home encaparrat amb el cervell encaparrat, / ningú davant meu i res al darrere”, va arrencar. Sortint, una dona comentava: “Ni una, no n’he conegut ni una”. Dylan no repeteix, només crea. És prou fort per eclipsar-se a si mateix, mantenir la duresa, les limitacions i el rovell apresos de l’harmònica, traslladats a una veu trencada que vocalitza poc i que les poques vegades que es deixa anar ho desborda tot. L’actuació va ser un viacrucis esquerp, amb parades a cada cançó. Es tractava que fos difícil, en la música, la lletra i el tracte. Ni un petó ni una paraula al públic, i ja és molt que al final saludés, amb tot el Liceu dret. Va ser com dur una camisa de força cosida a cops de martell que marcaven el ritme de lletania jueva de les cançons.
Dylan es mereixia el Nobel com cap altre perquè la literatura és l’expansió de la paraula i això ho ha fet com ningú més, interpretar la paraula. A partir del Time out of mind (1997) va electrificar-se com les filferrades d’un camp concentracionari: no et deixa sortir de les ganivetades rítmiques, el repicar del metall per fer-te sentir la part física -els cops als teus propis ossos- i que el ritme siguis tu mateix -per això va tocar a un volum que feia mal a les orelles, els altaveus a punt de saturar-se, amb estridència i ganivet-. Com una ascensió. No va fer concessions, només el bateria es va permetre un solo en un moment donat, que no calia: no volíem concessions, no volíem que se’ns regalés res, teníem tant per agrair-li que era un favor que ens feia, no posar-ho fàcil. Tenies la impressió que podia tocar qualsevol peça de qualsevol manera i que les lletres eren intercanviables. Què importava. Érem allà pels seus matisos. Va pujar a escena tres peces que cantava Sinatra -en una dels quals, Autumn leaves, la fulla daurada era ell, en tot el seu crepuscle-. Segurament avui és l’únic que pot mirar directament als ulls a Sinatra, des d’allà dalt, des d’una veu rogallosa de gripau, plena d’esputs i gargalls i brutícia, rocosa, que desfila les paraules i les restitueix al caos de la vida. Va ser una nit de creativitat, de palades d’esforç per tapar l’art propi, perquè pressionés per sota i aprofités les esquerdes per sortir, no com un rossinyol, sinó com una garsa amb les ales brutes del naixement. Era el grinyol de la xarnera entre el món i l’art.