Al meu poble hi havia un personatge que, cada vegada que algú li preguntava "Com va?", ell invariablement responia: "Pobblemes , tot són pobblemes ". I encara un altre, que solia esgrimir nocions clares en matèria de gestió dinerària. "La meva economia es divideix en dos grans blocs, otros i varios ", sostenia. L'un i l'altre eren habituals de barutxos i casinos, i solien parlar amb la veu pastosa a causa del tabacot que fumaven i dels nombrosos conyaquets amb què acompanyaven el lent pas de les hores.
No puc evitar que em vinguin al pensament aquests dos individus cada vegada que veig o escolto el president d'Espanya. Com el primer, per a Mariano Rajoy també tot són pobblemes , o bé, dit en el seu curiós idiolecte, líos i algarabías . Amb aquest seu posat entre fúnebre i espantadís, al bo de Don Mariano qualsevol variació sobre la seva percepció de la realitat li sembla un embolic (un lío ), i no s'està d'expressar-ho, amb un deix de fatiga gairebé existencial. No comprèn com és que no tothom és com ell, és a dir, normal, i a posta, quan li toca parlar a l'ONU, no se li acudeix altra cosa que retre homenatge a la ciutadania "que no es manifesta i que no surt a les portades dels diaris" (els ciutadans que surten a protestar en realitat només busquen la fama, com si fossin concursants d' OT ) i aprofitar l'avinentesa per ressuscitar la mòmia de la sobirania de Gibraltar, un tema que denota una gran normalitat. I per això també a l'home no se li acudeix res més que acusar els nacionalismes català i basc de ser els obstacles que no li permeten a Espanya sortir de la crisi. Bona excusa té el malalt, que es pixa al llit i diu que sua: amb una previsió de deute que arriba fins al 90,5% del PIB per a l'any vinent, i incomplint sistemàticament les inversions a les comunitats autònomes (i no només a Catalunya: Balears, sense anar més lluny, rebrà un insultant 0,7% del total dels pressupostos de l'Estat, cosa que suposa un descens del 45% de la inversió), Rajoy faria bé de preguntar-se si no és el nacionalisme espanyol el que li impedeix a Espanya sortir de la crisi. Perquè la seva idea de la gestió pública també respon, tristament, a l'esquema dels otros i els varios del segon personatge que abans esmentàvem. Otros , o com maquillar els comptes de la ruïna a costa de traure de les comunitats més productives de l'Estat les inversions mínimament exigibles perquè aquestes comunitats puguin continuar produint. I varios , o com sol·licitar un rescat total de país sense que la sacrosanta vergonya torera del nacionalisme espanyol en surti seriosament tocada.
Tot i que a Don Mariano això ja no l'hauria de preocupar gaire, perquè més o menys arreu del món ja li han vist la tela al seu govern i és motiu de riota o de crítica des de Nova York fins a Taiwan. Però ja que tant el molesten els embolics i les algarabías , podria començar per posar ordre a casa seva i actuar quan al senyor Vidal-Quadras li agafa per exigir que la Guàrdia Civil detingui el govern de Catalunya.