27/04/2020

'Horror vacui'

Circulava un mem als inicis de la quarantena que deia: ara veuràs si de debò ets fumador social. Una de les coses que em sorprenen en uns dies en què la nostra capacitat de sorpresa s’ha vist desbordada àmpliament, és la dificultat que tenim a renunciar a ser mirades, a ser vistes; a acceptar, fins i tot a celebrar, aquesta invisibilitat que només té a veure amb el capital simbòlic i que posa en pausa un dels múltiples desastres que el capitalisme ens ha anat imposant sense ni adonar-nos-en: la mercantilització de la nostra vida privada. La intimitat ha esdevingut material per a xarxes socials, convertida de manera riallera i innocent en fuel per a les grans transnacionals del moment, que són les transnacionals de les dades privades, i transformada també en capital personal acumulable en forma de capital social i fins i tot sexual, tots ells convertibles en capital econòmic.

Ara mateix, sense saraus culturals, sense programes de televisió ni catifes vermelles ni festes ni raves ni congressos ni viatges ni res, sense tots aquests espais que omplim i alhora omplen les nostres xarxes no només de contingut, sinó d’estatus, tenim l’oportunitat única de desaparèixer durant una estona i tornar a respirar. Ser tot allò que som quan no hi ha res a postejar, i que no és la pitjor part de nosaltres, ni és la part avorrida, ni és la part miserable: és la part real, amb tot el que això conté. Som nosaltres, sense filtres. Sense ficció.

Cargando
No hay anuncios

No érem, però, postejadores socials, postejadores per motius professionals sinó allò que la Remedios Zafra anomena identitats en compareixença. Si l’espai públic, de compareixença, desapareix per aquesta distopia que estem vivint, llençarem a la foguera de les vanitats tota la intimitat necessària perquè la identitat no s’apagui. I desbordarem les xarxes socials de tot el frenesí de les nostres vides sense temps ara que temps és l’única cosa que realment tenim. Ara que alguns i algunes tornem a tenir temps. Un temps en crisi, esclar, un temps d’angoixa, un temps que no hem demanat però que ha resultat ser nostre, aquesta cosa tan estranya.

Ens mouen sens dubte molts motius, i tots ells molt complexos. Hi ha qui qualifica de servei públic el fet de “fer coses” a Instagram, però avorrir-se no és el perill, ho és la impossibilitat d’estar en l’avorriment. Una impossibilitat que ens aboca a l’horror vacui definitiu, que ens condemna a parlar per pànic al silenci. I que condemna el silenci, aquest regal, a la desaparició. En un moment tan bèstia, encara hi ha una part de nosaltres que vol ser com l’orquestra del Titanic, que es nega a estar en el moment, que el camufla amb pa i circ.

Cargando
No hay anuncios

És significatiu que les mateixes que rèiem del pa i del circ estiguem terroritzades davant la desaparició del propi circ i la possibilitat que la gent ens oblidi. Realment com si la nostra existència fos conseqüència de qui ens mira. Una mena de joc solipsista en què no dubtem de l’existència d’allò que mirem sinó de la nostra existència si no som vistes. Com si la invisibilitat social, ni que sigui durant un temps, representés la desaparició real, literal, una mena de mort que és sorprenent que tingui cap mena de pes ara que convivim, de debò i tothom, amb la mort.

Hi ha moltes invisibilitats aquests dies que són extremadament perilloses. Els carrers sense ulls, plens de policies i militars investits d’una heroïcitat bastant mal entesa, la invisibilitat de les portes tancades, de la gent que viu i de la gent que treballa darrere de les portes tancades, la invisibilitat de les vides i els treballs il·legalitzats (quines lleis protegeixen a qui la llei persegueix?), la invisibilitat de notícies que no tenen espai.

Cargando
No hay anuncios

Comencem a sentir que res no tornarà a ser el mateix, que en sortirem transformades de maneres que encara no coneixem. Quan assenyalem el capital, recordem que les xarxes socials també són part d’aquest capital que segueix exigint, com un monstre, especialment en confinament, fragments de la nostra vida i del nostre temps, per devorar-los.