BarcelonaPot semblar que deixar en mans d’una competició que dura un mes el pes de decidir quin futbol s’ha de jugar en els pròxims quatre anys és donar massa responsabilitat a un Mundial. Però el gran aparador futbolístic del món ha assumit al llarg de la història aquest repte amb naturalitat, per marcar camins màgics com el del 2-3-5 uruguaià, les WM dels anys quaranta, el 4-2-4 del pur talent brasiler, el catenaccio italià, el futbol total holandès o el recent tiqui-taca de la roja. En la majoria de casos, les seleccions actuaven d’altaveu de dinàmiques iniciades amb èxit als clubs del país.
Ara el Mundial del Brasil busca nou patró de joc per al pròxim cicle futbolístic. Una nova moda, un nou model a seguir. Nous herois. Amb l’aval d’haver guanyat l’Eurocopa del 2008 i els èxits constants del Barça de Guardiola, el 2010 Sud-àfrica va elevar a la categoria de religió el futbol de la selecció espanyola i, des d’allà, van ser molts els clubs que van intentar traslladar aquest gust pel toc, pel domini a través de l’atac, per la victòria atractiva.
És inevitable relacionar una proposta al moment d’una generació de futbolistes o a la sort del seu equip estendard. I el Barça, columna vertebral del model espanyol, ja no juga amb l’autoritat d’abans. Europa, amb cops d’eliminacions en Champions, ha marcat un canvi de tendència aquest any. Són dies de futbol de velocitat, de defensa i contraatac. De més urpes i menys seda. Han sigut tants mesos de buscar l’antídot al que imperava des de feia quatre anys, que les reaccions s’han enfortit. Ara són proposta.
Cap selecció al Brasil -ni tan sols la defensora del títol, Espanya- serà conscient d’estar debatent sobre res més que sobre ser campió. Però les 32 seleccions, cadascuna amb el pes de la seva cultura futbolística i capficada a explotar les virtuts de les seves principals estrelles, saben a qui han de donar la pilota i contra qui és millor protegir-se i córrer. Fins i tot Alemanya i Holanda, que s’havien sumat a l’estil elaborat, s’han transformat per colpejar més, com intenta permetre’s la roja amb una convocatòria molt matalassera.
El mig del camp, zona de pas
Simplificant-ho molt, s’intueix un Mundial de genialitats prop de l’àrea. De poc director d’orquestra i molt solista. El mig del camp, amb permís de Xavi, Pirlo, Modric i Kagawa, serà més zona de pas que de convivència, un punt d’acceleració, no de cocció de jugades llargues. El Brasil del pragmàtic Scolari el buida per fer espai a les aparicions de Neymar, desbocat a camp rival. És el que fa l’Argentina de Messi, òrfena de constructors i sobrada de talent en la parcel·la ofensiva, com li passa a l’Uruguai de Luis Suárez i Cavani.
Recullen aquesta idea seleccions de menys talent però gran poder ofensiu, com Xile i Colòmbia. Les sud-americanes juguen a casa i senten que és l’edició de menjar-se un futbol europeu que no espanta com abans (arriben dèbils Anglaterra, Itàlia i França) i il·lusiona amb seleccions de poc pes històric, com Bèlgica, Portugal i Bòsnia. No sembla que el múscul africà o l’esperit d’equips menors puguin fer gaire més que donar algun ensurt.
Sigui com sigui, la selecció més forta no serà només la campiona del món. Serà el nou patró a imitar. I pinta que, com ja va determinar la Copa Confederacions el 2013 i la Champions aquest any, alguna cosa està canviant.