Al País Basc, “quan un membre de la família mor, és portat de casa al cementeri per un camí particular que anomenen el camí dels morts; cada família té el seu”. Ho explica l’advocat francès François Sureau a Le chemin des morts.
Sureau, quan era un jove advocat, als anys 80, va treballar a “la comissió de recursos dels refugiats”. Era una feina que els veterans no volien: estava plena de trampes. Als espanyols que demanaven asil a França ja no se’ls tractava amb el prejudici favorable de quan hi havia la dictadura. Però se sospitava que la Policia i la Guàrdia Civil podien estar controlades per agents franquistes. A François Sureau li va correspondre instruir l’expedient de Javier Ibarrategui, un militant d’ETA que havia participat l’any 68 en l’assassinat del “torturador notori” Melitón Manzanas, però que s’havia distanciat de l’organització fins al punt de criticar per escrit l’atemptat contra Carrero Blanco. Sureau va fer un informe contrari a concedir-li l’asil. En la vista pública, Ibarrategui va advertir que assumiria el seu destí i, mirant a Sureau, va dir que, si era assassinat, no desitjava que ningú se sentís culpable de la seva mort. El tribunal va entendre aquesta frase com “un xantatge moral” i va rebutjar la demanda del refugiat. Poc temps després Ibarrategui va ser assassinat a Pamplona, en un atemptat atribuït als GAL.
“Han passat 30 anys -escriu Sureau- i el record d’Ibarrategui no m’ha deixat descansar mai. No ha passat un dia sense que jo no el vegi, dret davant nostre; sense que senti la seva veu seca que parlava la nostra llengua i que ens condemnava”. “La culpa té poders que l’amor no té”, afegeix. Sureau no va matar ningú, només va prendre una decisió que molt indirectament va deixar Ibarrategui exposat a la venjança. M’agradaria saber si els assassins d’Ibarrategui o els etarres que sí que van matar han sentit la presència de les seves víctimes i el poder de la culpa com Sureau. Potser quan un es decideix a disparar la consciència està tan embotida pel fanatisme de la ideologia que ja ha perdut el sentit del mal. És el coneixement del mal (i la culpa) el que ens fa humans.