09/10/2016

Cançons de dol i vida a Manresa

ManresaEls duos de veu i guitarra estan proporcionant grans moments a la música catalana actual. És un format que ve de lluny, però que últimament està agafant embranzida gràcies a projectes com el de Maria Arnal i Marcel Bagés, o a aquella intensa col·laboració entre Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez. Precisament Fernandez va ser un dels protagonistes de la tercera jornada de la Fira Mediterrània de Manresa, aquest cop posant la guitarra al servei de Rosalía, cantaora de Sant Esteve Sesrovires de veu jove i coneixement antic.

Tot just era el quart concert de la parella, però el silenci reverencial amb què els va rebre el públic que omplia la sala El Sielu ja indicava que el boca-orella ha començat a fer feina. Una hora més tard, el silenci es va convertir en ovació incondicional. Així de convincent havia sigut una actuació amb la mort i el dol com a fil conductor. Rosalía recupera versos antics del flamenc de principi del segle XX. Aplega fragments per construir peces noves o directament rescata temes que van ser molt populars però que la història ha anat deixant de banda, com ara La hija de Juan Simón. I ho fa abraonant-se sobre el vers amarat de pena quan toca, i també jugant amb les dinàmiques del micròfon per reprimir el crit de dolor o per allunyar-lo.

Cargando
No hay anuncios

Rosalía mira les glòries dels gegants del dol flamenc, però sense pretendre emular allò que per edat no li toca i combinant sàviament diferents pals per evitar que, per la naturalesa del que canta, allò es convertís en un rèquiem d’un sol color. I aquí és on intervé Fernandez, acompanyant sense electricitat, perquè ha canviat la guitarra elèctrica per l’espanyola. Manté la voluntat experimental en les parts rítmiques i les codes, però és com si després de col·laborar amb Rocío Márquez i Pepe Habichuela hagués decidit dir la seva des de dins del flamenc en comptes de fer-ho com a franctirador. És un repte temerari del qual se’n surt amb nota i respectant estètiques antigues que van més enllà de vestir de negre i tocar assegut. El prodigi va acabar amb un gir tan inesperat com poderós: una versió d ’I see a darkness, de Bonnie Prince Billy, que Rosalía va cantar des de la profunditat del blues.

Si Rosalía i Raül han regirat la memòria del flamenc, Carles Sanjosex i Carles Belda han fet tota una immersió en els arxius sonors del projecte Càntut: cançons i músiques dels avis, impulsat pel musicòleg Albert Massip. “Hi trobareu milers, milers!, de meravelles”, va dir Belda durant el concert de presentació del disc en què apleguen una quinzena d’aquestes cançons preservades per la tradició oral.

Cargando
No hay anuncios

Al Sielu, Sanjosex i Belda van tenir la companyia de la violinista Coloma Bertran i de Jordi Casadesús (La Iaia), responsable del baix i dels passatges electrònics. La posada en escena de Càntut, amb guitarra, violí i acordió en feliç sintonia, és una celebració de la memòria i de la vida, una declaració d’amor a un patrimoni que Sanjosex i Belda entomen amb alegria i remenant temàtiques de tota mena, perquè la música popular no coneix restriccions. Ben mirat, es pot dir que el que tot just han engegat és una reivindicació del poder de la música com a transmissora de vida, moral i revolta.

El públic no va fallar en els concerts de la tercera jornada de la fira, i també va respondre a la crida de Coetus, la formació de percussió ibèrica que es va presentar amb Carles Dénia com a veu principal. L’única pega va ser que l’empenta rítmica de la quinzena de músics potser demanava un altre espai: no és fàcil ballar en un pati de butaques com el del teatre Kursaal.