A favor dels sons públics i en contra dels privats

GIRONA ha reivindicat que les campanes no són contaminació acústica amb un concert dels nou temples de la ciutat, i jo que me n’alegro i llanço les campanes al vol. Em fa llàstima una societat que es queixa perquè els galls canten, les campanes toquen i els nens xisclen als parcs infantils. Hem creat un món intolerant amb els sons públics, i impune amb els sons privats. La mateixa gent que es queixa que als parcs infantils la canalla hi jugui al que li doni la gana, i no només al que ha previst l’Ajuntament, té connectada l’alarma que alertarà de forma estrident a tothom cada cop que algú li respongui amb un OK de compromís als seus whatsapps compulsius, sovint prescindibles, i de nul interès general.

No és anecdòtic que ens molestin els sons que ordenen la vida comuna i siguem tan poc empàtics estalviant als altres els sorolls de la nostra vida particular.

El gall indica que comença el dia, les campanes quina hora és, i si s’ha mort algú o hi ha un incendi, i els nens que riuen mentre juguen en llibertat ens recorden que la vida es renova a crits. Com a persona a qui els sorolls irriten i necessita fer un esforç per digerir-los, em mostro disposat a celebrar saber quina hora és per via auditiva, però no em cal saber que és l’hora de la pastilla del veí.

Cada cop sento més gent queixant-se que els nens fan sorolls per créixer, en una societat on als hospitals no es dorm perquè el silenci brilla per l’absència i on la gent ja crescudeta explica intimitats a crits parlant pel mòbil al mig del carrer o al vagó del tren. La contaminació acústica no només és una qüestió de decibels, també compta la utilitat col·lectiva de la molèstia, si aquesta ens afecta a tots. Pensem-hi, amb el mòbil silenciat, que nosaltres no som ni el gall ni el campanar.