Tinc una carta per a vostè (i no és seva)

Avui, exercici d'imaginació burocràtica surrealista (surrealista la burocràcia, no la imaginació). Imagini que vostè rep a casa seva una carta de l'administració. L'obre (la carta, no l'administració) i veu que li reclamen 3.100 euros. I imagini que, després d'aconseguir entendre uns quants conceptes molt estranys allà expressats, vostè arriba a la conclusió que es tracta de l'impost d'un gual. I resulta que vostè no té cap gual. I llegint, comprova que el gual és en una localitat que no és la seva. I vostè torna a mirar el nom i l'adreça de la carta, a veure si és d'un veí. I no, no s'han equivocat. I vostè pensa: "L'administració sempre té raó, només faltaria. Per tant, podria ser que jo tingués un gual en una ciutat a 70 quilòmetres de la meva, i no ho recordi". I vostè fa memòria a veure si un dia, en un mal moment, va decidir comprar-se un gual a la quinta forca. I vostè conclou que no. Molt bé. És moment de reclamar. Vostè busca al paper que li han enviat algun telèfon on poder trucar per comunicar el fet. I no n'hi ha cap. Només n'hi ha un per poder domiciliar el rebut. Però, com que no és el cas, vostè decideix anar al seu ajuntament a veure què. I allà li diuen: "Ui, això és un error ("Ah, sí? -pensa vostè-, gràcies, no ho sabia"). "Ha d'anar a l'adreça que posa a la carta". Total, que abans que li cobrin els 3.100 euros, vostè va a l'adreça de la carta, que està situada a 70 quilòmetres de casa seva (l'adreça, no la carta). Un cop allà explica el problema i li diuen que sí, que és un error que afecta centenars de persones. Solució? El senyor del mostrador, molt amable, li diu que deixi allà la carta i que ells ho rectifiquen. I el senyor li demana perdó d'una manera molt amable i sincera. Llavors és quan vostè fa els 70 quilòmetres de tornada pensant: "I no hauria estat bé haver posat a la carta algun número de telèfon i estalviar-me els 140 quilòmetres?"