Atlètic, campió merescut. Ja no podran dir que la Lliga és una cosa de dos quan Barça i Madrid han perdut la Lliga en camps com el de l’Osasuna o el Valladolid. La Lliga, al capdavall, l’ha guanyat l’equip més regular, el club que més l’ha volgut i el conjunt que més ha lluitat per aconseguir-la. I l’ha acabat guanyant amb allò que el Barça fa anys que sistemàticament menysté: l’estratègia. Amb dos empats, de dos cops de cap de córner, n’han tingut prou per puntuar contra el Màlaga, retratar el Barça i celebrar el títol a casa nostra. El cicle més gloriós de la història del Barça, doncs, ha acabat amb un gol de córner. Mai no hem sabut defensar-los. Ni a l’home, ni en zona, ni mixta. Si amb Valdés patíem, amb un Pinto clavat sota pals hem estat un colador. Però, hores després del partit, encara tenim la sensació que, si no hagués estat de córner, el gol de l’Atleti hauria arribat igual, potser en un minut més cruel.
Aquest Barça, de fet, ja havia perdut la Lliga dues vegades. A Granada i a casa amb el Getafe. I un estrany miracle -que ara sabem que només era la il·lusió òptica d’un oasi en un desert- ens va fer que l’equip de Martino, al descans, estigués a 45 minuts de guanyar aquest campionat surrealista. Però l’Atlètic de Simeone, sense anar gaire sobrat, va demostrar que continua anant molt més embalat que el Barça. Les cames els corren perquè físicament estan més preparades, però també perquè hi ha més gana al seu vestidor i perquè els jugadors estaven més endollats. Aquí, en canvi, tots plegats semblem massa tips. Més enllà de la impotència dels jugadors -a més de la imprecisió i lentitud-, sobtava el silenci de la grada. A deu minuts per al final, l’afició en lloc de convertir l’estadi en una olla a pressió es va estimar més xiular Messi. Som així. Fem mosaics com ningú i sabem ovacionar el rival quan es proclama campió, però allà on no podia arribar l’equip -i era evident que no hi arribava- potser hauria calgut una veritable grada d’animació. Però l’afició, després de veure el pèssim partit del Barça (només es va salvar Mascherano), i adonant-se que els jugadors fa dies que no poden dir fava, va marxar més resignada que trista, més decebuda que enrabiada. Ens ho hem passat molt bé molts anys i hem donat una imatge que ens fa sentir orgullosos. El cicle s’ha acabat. L’entrenador, com l’equip, s’havia rendit fa massa i ahir el Tata va tenir pressa per tocar el dos sense ni explicar-nos els detalls de l’alineació, l’estratègia i els canvis. Tots els finals són tristos.