Un cinema com Déu mana
Després de veure com la crisi i la pirateria van tancant cinemes, els de Balañá ens han sorprès construint un multisala en una zona de Barcelona on s’havia perdut l’oferta: al capdamunt del carrer Balmes. No fa tants anys i al mateix carrer, entre Mitre i travessera de Gràcia, hi havia hagut l’Atenas, l’ABC i el Balmes, que van abaixar la persiana molt abans que l’IVA de Wert és convertís en l’excusa perfecta. Es van perdre tres cinemes, amb platees tan grans com deixades, i han aparegut, com un oasi per als cinèfils, dotze sales en versió original pensades per a la comoditat dels espectadors. No és tan sols la distància de les butaques i que el cinema encara faci olor de cotxe nou el que et convida a anar-hi. És la sensibilitat que tenen amb els espectadors. Per una vegada, no et sents un client maltractat. Als Balmes Multicines pots entrar a la sala una bona estona abans que comenci la projecció i, encar millor, quan s’acaba la pel·lícula no t’expulsen directament al carrer i t’obliguen a haver-te de buscar la vida per anar al lavabo. Com si després de dues hores bevent Coca-cola no tinguessis dret a visitar els urinaris de la instal·lació. Aquí et deixen sortir per on has entrat, com Déu mana. També s’agraeix que quan falten dos minuts per acabar la pel·lícula i estàs en el moment clau no entri el noi de l’escombra i la pala i es quedi palplantat al costat de la porta. No és que faci nosa, però és que, indefectiblement, descobreixes que a la història li queden poques frases i t’esguerra el clímax. Quan et sents ben tractat i veus el cinema en bones condicions, el preu del cinema ja no sembla tan car. Si a sobre tries una pel·lícula com Nebraska, un guió excel·lent explicat amb tranquil·litat, tornar al cinema és un acte cultural tan plaent i emotiu que els de Damm en podrien fer un anunci.
Com l’avi de ‘Nebraska’
Gene Hackman, Jack Nicholson i Robert Duvall van optar a fer el paper protagonista de Nebraksa. Al final, però, Bruce Dern -més desconegut però més sobri- va ser l’actor triat per fer de Woody, el vell repatani de caminar feixuc que s’escapa de casa per anar-se’n xano-xano, de Montana a Nebraska, per intentar cobrar un premi que està convençut que li correspon. L’home viu absolutament obsessionat pels mil milions de dòlars que creu que són seus. Només pensa en això. Res no aconsegueix distreure’l de la seva dèria. Sembla, talment, el ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, que també viu encaboriat amb una sola idea. No s’entén, sinó, que no hi hagi dia que no clavi una atzagaiada a l’independentisme. Cada dia, un nou argument. Cada matí, una frase per dissuadir. Ahir era que “els països petits van ser els primers que la crisi va arrossegar”, que “només els estats forts són capaços de sobreviure amb èxit”; la vigília ens condemnava a vagar per l’espai pels segles dels segles si sortíem d’Espanya; un altre dia amenaça que el PIB ens baixarà, de patac, un 20%; un altre redacta un informe que retalla i enganxa com un treball del Rincón del Vago i l’envia a totes les ambaixades; de vegades es posa fatxenda i desafia el Parlament a desmuntar-li “amb dades empíriques” els seus pronòstics sobre la catàstrofe de la secessió, i, quan li convé, ens compara amb Crimea, Etiòpia o qui calgui per fer por. Tantes margallades, per acumulació, per exageració, més que atemorir fan riure. Com el vell protagonista de Nebraska -mig drama, mig comèdia-, sembla la dèria d’algú que comença a fer catúfols i ningú pren gaire seriosament. En un sol dia, sabem que Amazon vol posar el seu magatzem al Prat i que Ferrari instal·larà el seu parc a Salou. No sembla que la flaire independentista espanti gaire ningú.