02/02/2020

Un Codi Penal apedaçat

Veus de l’àmbit jurídic critiquen que el govern de Pedro Sánchez vulgui rebaixar la duresa de les penes que el Codi Penal preveu per al delicte de sedició, a fi d’afavorir els presos polítics catalans. Lamenten, els juristes, que els polítics no aturin de posar pedaços al Codi Penal, i que ho facin “a cop de telenotícies”, una metàfora no gaire lluïda però que s’entén de seguida: segons els vents que bufen a cada moment de l’actualitat política, venen a dir. Segurament tenen raó perquè, en el cas de la sedició, basta recordar que durant la campanya electoral el mateix Pedro Sánchez va prometre endurir-ne les penes, just al contrari del que vol fer ara. Però és que, aleshores, el PSOE es preparava per a un eventual acord amb Ciutadans i/o amb el PP, i ara, en canvi, en té un amb Unides Podem i amb Esquerra Republicana de Catalunya. L’equació és clara. Acord amb les dretes espanyoles, enduriment. Acord amb les esquerres espanyoles i catalanes, rebaixa. Al mateix temps que el diari El País publica un manifest d’expolítics de renom a favor de l’amnistia dels presos polítics catalans (un manifest que ve a ser el revers d’un altre que va publicar el mateix diari el setembre de 2017, amb el títol eloqüent “1-O, estafa antidemocràtica” i signat per, diguem-ne, intel·lectuals). ¿Aquests girs bruscos i canvis de jaqueta de certs partits i certs mitjans són frívols? Certament, però així és com entenen ells la política i el periodisme.

Pel que fa al PP, la seva contribució al Codi Penal més recent va consistir en la llei de seguretat ciutadana, més coneguda com a llei mordassa, una retallada de les llibertats ciutadanes absolutament impròpia d’una democràcia, per la qual hem vist perseguir judicialment, i condemnar amb la màxima severitat, des de líders polítics i civils fins a cantants de rap, tuitaires, titellaires, pallassos i humoristes. Però, abans d’això (al llarg de tot el que hem vingut anomenant etapa democràtica ), hi ha hagut altres aportacions al penalisme nascudes dins l’entorn judicial del mateix partit. És a dir, per part de jutges i fiscals del PP, que n’hi ha a balquena. És així com hem vist aplicar amb una màxima laxitud les penes que haurien d’haver correspost a presumptes corruptes o a grups d’ultradreta, que han sortit impunes (o gairebé) dels seus actes de violència física i verbal, fins i tot quan han arribat a l’assassinat, com en el cas de l’activista valencià Guillem Agulló, que ha arribat el moment de revisar a fons (és imminent que puguem veure la pel·lícula de Carlos Marques-Marcet i llegir la novel·la de Núria Cadenes sobre aquest cas esfereïdor). Volem dir amb tot això que el Codi Penal espanyol no tan sols ha estat apedaçat, sinó també violentat, escarnit, retorçut i esgrimit de manera políticament interessada (com ha succeït amb el mateix delicte de sedició) un munt de vegades. I no ara, sinó al llarg de les últimes dècades. De manera que, per una vegada que se’l grapegi no a favor del de sempre, sinó dels altres, tampoc passarà res.