Doncs ja són dos: el músic Jordi Savall i la fotògrafa Colita. L’un i l’altra, artistes de primeríssima línia en les seves disciplines, que compten amb un reconeixement i un prestigi internacional tan elevats com indiscutibles. Per altra banda, al marge del talent de cada personatge, costa imaginar dos temperaments tan diferents. No em sé imaginar Colita posant imatges a un concert o a un disc de Jordi Savall, i tampoc em passa pel cap Jordi Savall posant música a una exposició o a un llibre de Colita. Fins i tot per la manera d’expressar-se i d’entendre la vida (com entén la vida un artista es pot copsar perfectament a través de la seva obra, sobretot quan és un gran artista, com en els dos casos que ens ocupen) ja es veu que una reunió entre ells dos tindria poc futur, com aquella ocasió en què Proust i Joyce varen coincidir en una festa i, tot i saber perfectament cadascun qui era l’altre i què havia fet, no varen saber què dir-se.
I tanmateix, Colita i Jordi Savall han acabat coincidint en una cosa, per descomptat completament accessòria en la seva trajectòria artística: han renunciat al Premio Nacional de cultura que els havia concedit el ministeri de Cultura espanyol. No són els primers (ahir el nostre diari recordava els casos de Javier Marías o Albert Boadella, que després es va vendre per molt menys) i segurament tampoc seran els darrers. De ben segur que el ministre Wert, i el govern i el partit als quals pertany, arribaran a la conclusió que es tracta d’un posicionament ideològic. No entendran mai que la raó autèntica d’aquests refusos respon a un motiu molt més important: la dignitat.
I no ho entendran el ministre ni tot el seu entorn perquè d’això -de dignitat- no en gasten. Ni la coneixen ni l’han vista mai de prop, o si de cas fa molt de temps. Tant, que no la recorden. Per si hi podia haver cap confusió, tant el mestre Savall com la mestressa Colita han volgut posar en relleu que la seva renúncia al Premio Nacional (“una pasta”, com ha dit la fotògrafa) no té res a veure amb la seva condició de catalans. Diumenge cadascun d’ells farà el que trobi oportú, però em jugaria un pèsol que ja no tornaran a coincidir. Qui sap si un votarà i l’altre no. Qui sap si no votarà cap dels dos. Qui sap si votaran tots dos, i un votarà una cosa, i l’altre, una altra. Tot això ja pertany al seu món absolutament personal i privat, i per descomptat, tota postura és mereixedora del màxim respecte.
Però no: Colita i Jordi Savall han renunciat a trenta mil euros i un munt de fotos i oripells per pura coherència. No es pot dedicar tota una vida a la cultura i després acceptar un premi de qui no tan sols se’n riu i se’n burla, sinó que directament legisla i posa tot un estat contra la cultura. El dia que alguna gent descobreixi que un país no és una bandera ni uns símbols, ni tan sols una Constitució, sinó que un país és sempre per davant de tot la seva cultura, serà un gran dia. Mentrestant, l’enhorabona a Colita i a Jordi Savall. L’enhorabona i les gràcies.