10/11/2019

El conflicte que creix al Pròxim Orient

En el vell Orient Mitjà, un sol conflicte general (entre Israel i els països àrabs) tenia diversos fronts, i era prerrogativa d’Occident protegir el flux de petroli cap a l’economia global. En el nou Orient Mitjà, el conflicte clau és una lluita més àmplia entre diversos actors que busquen la primacia regional.

Aquesta nova lluita va començar quan l’expresident Barack Obama va iniciar la retirada més àmplia dels Estats Units de la regió, però s’ha intensificat amb Donald Trump. Almenys Obama tenia una visió política per a la regió. Albergava l’esperança que l’acord del 2015 amb l’Iran impedís una carrera armamentística nuclear, i que l’atenuació de les sancions i un creixement econòmic més veloç fossin reintegrant el país persa en la comunitat internacional. Trump, en canvi, no té cap estratègia, i vol disfressar la retirada nord-americana de la regió -exemplificada per l’oberta traïció als kurds a Síria- amb una retòrica bel·licosa i exportacions massives d’armes als socis i aliats dels EUA al Golf.

Cargando
No hay anuncios

Per la seva banda, l’Aràbia Saudita, la potència rica de la regió, predominantment sunnita, ha ambicionat durant molt de temps l’hegemonia regional, almenys al golf Pèrsic i la península Aràbiga, i veu l’Iran, que és predominantment xiïta, com el seu gran rival. En els últims anys, l’Iran i l’Aràbia Saudita han lliurat una desastrosa guerra indirecta al Iemen.

No obstant això, la situació va canviar al setembre, quan les ones expansives d’un atac nocturn amb drons al cor de la indústria petroliera saudita van deixar-se sentir en l’economia de tot el planeta. Sembla que les defenses aèries saudites, si és que n’hi havia, van quedar ràpidament desactivades, cosa que suggereix un coneixement detallat de l’escenari. Qui el va dur a terme? Els rebels houthis del Iemen van reclamar-ne la responsabilitat, però no estan en condicions de dur a terme un atac d’aquestes característiques. Per la tecnologia que es va utilitzar i la logística que implica, l’únic sospitós possible és l’Iran, tot i els vehements desmentiments del seu govern. En termes de motius i interessos, és evident que va ser el que més beneficis va obtenir de l’atac.

Cargando
No hay anuncios

Al capdavall, l’Aràbia Saudita va quedar humiliada als ulls del món com un fatxenda tigre de paper. A més de l’innegable fracàs de la seva contraintel·ligència a l’hora de detectar o evitar l’atac, hi ha el fet igualment obvi que tard o d’hora perdrà la guerra al Iemen. Arribat aquest moment, les seves aspiracions hegemòniques es convertiran en un motiu d’escarni encara més gran.

I així, en l’anàlisi final, la responsabilitat de l’atac ha de recaure gairebé amb total certesa en Qasem Soleimani, el general que comanda la unitat d’operacions estrangeres de la Guàrdia Revolucionària Islàmica. Amb aquest atac, l’Iran va demostrar que és una potència regional de pes, amb notables capacitats tècniques i logístiques que no es poden ignorar fàcilment. Això hauria de canviar de manera fonamental els càlculs estratègics regionals. Sens dubte, totes les monarquies petrolieres del costat aràbic del golf Pèrsic estan reavaluant els seus interessos, lleialtats i perspectives de política exterior.

Cargando
No hay anuncios

Pel que fa a Trump, poc abans de l’atac havia acomiadat el seu assessor de seguretat nacional, John Bolton, arxienemic del règim iranià; ningú hauria de vessar llàgrimes per Bolton, però no es pot descartar la possibilitat que la seva destitució hagi convidat aquest atac. El diletantisme de Trump en afers estrangers -el seu ús de retòrica altisonant i bel·licosa per ocultar la seva falta d’estratègies plausibles- sembla que ha jugat un paper crucial en el desenvolupament de l’actual situació. La seva decisió d’abandonar l’acord nuclear amb l’Iran sense pensar en les conseqüències ha demostrat que és d’una temeritat extremadament perillosa.

Però hi ha una altra dinàmica a considerar. Després de la cimera del G-7 a Biarritz (França), celebrada a finals d’agost, es va parlar d’una possible trobada entre Trump i el president iranià, Hassan Rouhani. L’atac a les instal·lacions petrolieres saudites va tenir lloc poques setmanes després, abans que els dos governants coincidissin a Nova York per l’Assemblea General de les Nacions Unides, on podrien haver-se reunit. La pregunta, llavors, és si l’atac va ser l’expressió d’una lluita interna de poder entre iranians radicals i moderats.

Cargando
No hay anuncios

Sigui com sigui, amb la posició de l’Aràbia Saudita ja afeblint-se, les dues potències militars que queden a la regió són Israel i l’Iran. Hi ha senyals que aquests dos països avancen cap a una perillosa confrontació. A Israel li preocupa profundament l’evident capacitat iraniana de llançar atacs precisos de llarga distància amb drons o amb míssils balístics o de creuer. I per si això no fos una amenaça prou important per a la seguretat nacional israeliana, l’Iran podria intentar subministrar capacitats similars a Hezbol·lah o un altre país o organització aliats de la regió.

Si Israel patís un atac de la precisió i sofisticació de què va ser víctima l’Aràbia Saudita, el Pròxim Orient es veuria arrossegat a una guerra d’una escala superior a tot el que ha patit fins ara. Per desgràcia, i per fortuna per al president rus, Vladímir Putin, aquesta és la realitat d’un món en què els Estats Units han abandonat tota pretensió de lideratge global.

Cargando
No hay anuncios

Copyright Project Syndicate