Sense corresponsal a Londres

D’un dia per l’altre els serveis informatius de TV3 s’han quedat sense corresponsal a Londres. Per motius que no s’han aclarit Carles Costa tornarà a la seu de Sant Joan Despí. La seva pèrdua com a corresponsal és important. Perquè les seves cròniques no tenen mai la inèrcia informativa sinó que estan carregades d’intencionalitat i context. Des del primer pla a l’últim estan estudiats perquè els espectadors, gairebé de manera inconscient, recollim el màxim d’informació possible. Podeu recuperar la crònica que vulgueu i veureu que més enllà de la postal a l’esquena per ubicar-nos geogràficament, en Carles Costa (i l’Hèctor Solé, que li fa de càmera, per descomptat) sempre t’estan dirigint la mirada cap a una idea, un objecte, una atmosfera o un entorn que aporta significat extra a la crònica.

No és insòlit, però tampoc és habitual. Hi ha corresponsals que prefereixen construir el relat a partir dels esquemes més convencionals. D’altres busquen la intensitat dramàtica de les imatges. Alguns es recreen en una certa poètica d’allò que observen. Tot és lícit. La crònica exigeix aquesta interpretació, aquesta mirada més singular del periodista. En Carles Costa sempre té un to enèrgic, alegre. No transmet només informació sinó interès per allò que explica. Es nota que s’estima el que fa amb la cura pel producte final. Mai està palplantat davant la càmera perquè sí. Al cap de pocs segons de començar sempre té un motiu per girar-se una mica i assenyalar-nos amb el polze alguna cosa que hi ha a la seva esquena: un rellotge, un carrer, una plaça, un edifici... Moure’s tampoc és gratuït. Es desplaça només quan cal i jugant amb la realització. Pot fer una passa al costat del Big Ben i aparèixer al barri de moda de Londres. Juga amb la imatge. ¿És imprescindible? No. Però fer-ho és la prova de qui treballa el material informatiu amb un tacte especial, amb l’enginy que mereix la tele. És conscient sempre d’un espectador intel·ligent a qui només cal suggerir i no assenyalar obvietats.

Desconec qui agafarà el relleu de Carles Costa a Londres i on anirà a parar ell. Però els que prenen les decisions (potser últimament amb certa lleugeresa) han de tenir presents dos fets: que cal mantenir a la corresponsalia algú que sàpiga imprimir personalitat a les cròniques —que no només domini l’actualitat internacional sinó el llenguatge audiovisual— i que la professionalitat de Carles Costa s’hauria de canalitzar perquè el talent televisiu, l’experiència i el do que té per tenir en compte la imatge i no només el text són virtuts que van escasses i que no es poden desaprofitar.