23/08/2020

La cort

Cort. f. 1 (per als porcs) pocilga; porqueriza; cochiquera; gorrinera

Diccionari manual català-castellà Larousse

Quan els impulsors del manifest es van despertar, el rei emèrit continuava a Abu Dhabi. L’edicte adulador anava signat per desenes de ministres, un manat de fiscals, uns quants diplomàtics i representants durs del búnquer del PPSOE. A vegades només cal llegir un manifest –i els sotasignats en inquebrantable adhesión– per saber quin és, parafrasejant Cohen, el costat no ja correcte, sinó senzillament decent de la història. Llegir-lo és adonar-se, doble enèsima ratificació, de com van de mal dades les coses i de per què no volem estar en aquesta cort de vassalls, còmplices i súbdits. Començant pel principi etimològic, cort té, en català, una altra accepció prou coneguda: el femer, el fangar i els que hi xapotegen. També ens remet als tirans orwellians, animals que es comporten com humans, de La rebel·lió dels animals.

Cargando
No hay anuncios

Però l’insofrible del manifest, més insofrible que aquells fascicles infumables de Victoria Prego que ens adoctrinaven miraculosament sobre com havia estat la història dels vencedors sense ensenyar un sol vençut, és que resulta que s’empara en la poc presumible innocència de Joan Carles I. És a dir, la cort remenant la sempre magrejada presumpció d’innocència, aquella que és per a tothom però que ells mai no respecten quan es tracta d’enemics, posem per cas els dos Jordis. Sorprèn que emprin el paraigua de la innocència perduda. ¿O és que no han llegit la carta de la mateixa Zarzuela ni s’han assabentat de la retirada de l’assignació per ordre de Felip VI? ¿O no saben –o saben massa bé– que les enquestes no públiques de què disposa la Corona –segons El País– alertaven del desplomament i descrèdit, en caiguda lliure, del presumpte suport social? ¿O no van llegir Zarzalejos el març passat, quan ja avisava que "la nota de la Casa del Rey es lacerante para Juan Carlos I, le compromete presuntamente en responsabilidades penales, […] debe dar un paso más y retirar la sombra de su padre por completo –estaría indicado el autoexilio– y, si el caso fuere, facilitar que se depuren responsabilidades penales ante la Sala Segunda del Supremo”?. ¿O és que estan criticant sotto voce les darreres decisions de la casa reial?

Cargando
No hay anuncios

Perquè vejam; si tan innocent és sa majestat, per què es va recórrer a l’abdicació? –operació d’estat perquè la catifa i l’enginyeria del CNI no donaven per a més–. Per què l’actual monarca, el fill del pare, justifica decisions de puny i lletra afirmant que cal "preservar la ejemplaridad de la Corona" i renuncia "a la herencia que personalmente le pudiera corresponder, [...] a cualquier activo, inversión o estructura financiera cuyo origen, características o finalidad puedan no estar en consonancia con la legalidad o con los criterios de rectitud e integridad que rigen su actividad institucional y privada"? O per què Joan Carles, amarat de prístina innocència, ha emprès el camí de l’autoexili cap als Emirats –amb suport, protecció i diners oficials, per a més vergonya?

Nissagues del règim i teoria de les elits de Wright Wills, al manifest hi suren tots els cognoms d’uns clans de poder hereditari: Píos Cabanillas, Calvo-Sotelos i Mariscals de Gante. Dos Mayor Oreja, Jaime del Burgo, Eduardo Serra i el Rodolfo Martín Villa a qui la impune llei d’amnistia –pensada de debò per als seus– exonera dels crims brutals del franquisme. No hi podria faltar, en funesta comunió, ni Rodríguez Ibarra ni Wert ni Esperanza Aguirre. La naftalina del pessebre, a sou de sistema, en un manifest calvinista que, sota la innocent aparença de lliure adhesió oberta a tota la ciutadania, és avís a tota dissidència. Tot plegat, de la mà del ribot d’Alfonso Guerra, porter de discoteca del 78, que encara es deu pensar que "qui es mou no surt a la foto" i encara no ha entès que el desig democràtic català majoritari és, precisament, fugir de la foto. Com més aviat, millor. I com a punt de no retorn.

Cargando
No hay anuncios

Cort d’hipòcrites, també. Només caldria posar molts dels sotasignats sota el mirall de l’efecte Pujol i tot el que van dir-hi aleshores. Metonímia, equiparaven persona i règim, en una falsa metàstasi a l’independentisme de les tupinades d’uns Pujol que, ves per on, compartien assessor fiscal –Arturo Fasana– amb els Borbons. El que aleshores era rotundament cert ara és del tot fals: així són. Però, per sort, el 2014 no va haver-hi cap manifest similar, formant lloança a la impunitat, sostenint que atacar Pujol era atacar Catalunya –cosa que sí que va passar el 1984 amb Banca Catalana i així ens va anar–. Però si la confessió pujolista va obrir un cràter insalvable i irreversible, la reial corrupció, en canvi, ha fet més alt el mur. Hi ha més paradoxes: aleshores els serveis secrets espanyols van fer de tot perquè tot se sabés dels Pujol; ara també fan de tot, però perquè no se sàpiga res del rei que solcava les aigües amb un iot de nom Bribón. El citat manifest està escrit des de Mart, és a dir, des de les altes esferes dels palaus de poder: ni un mot, ni un sol mot, de tot el que està surant i surarà i quan l’escàndol no és d’ara, tan sols de sempre. Perquè ve de fàbrica i no pretenen tapar una relliscada, sinó la pista sencera. Per això ara surt la tropa pretoriana, la guàrdia de corps, els antiavalots de la monarquia, la brigada borbònica al rescat i l’escamot coronat a salvar-li el cul. Mentre la merda, sura.

Cargando
No hay anuncios

Al capdavall i treta la palla, el manifest no és res més que una apologia del principi nacionalista –que de principi democràtic no en té res– de la unitat nacional espanyola, quan Espanya mai ha estat nació, sinó tan sols cort, com apuntalava recentment en aquestes pàgines Santiago Alba Rico. Una propietat, una finca, un cortijo, un vedat. I els sotasignats, els pèssims gestors. Si algú en tenia dubtes, un article de dissabte de Joan Rosell, titulat "El rey y las empresas" –que seria raonablement capgirable per "Les empreses del rei"– s’hi podia llegir: "Ha sido decisiva la Corona en el acompañamiento de las grandes inversiones de las empresas españolas en el exterior. El dinero es importante, pero también lo es por quién va acompañado". Per anar signat per l’expresident de la CEOE no està malament –sense oblidar que el predecessor, Díaz Ferrán, és a la presó per multilladre–. Perspectiva 35, d’Íbex-35, no conec cap missiva sindical semblant ni d’organismes dels drets humans o de solidaritat internacional. Cap. Cap ni un.

"La unidad de España, Juanito, la unidad de España" foren de les darreres paraules de Franco a l’hereu, que tants ja s’han fet seva. Mentrestant passa quasi desapercebut que la Fiscalia Anticorrupció és la que demana zelosa i insòlitament un "expurgo previo de cuestiones relativas a la seguridad del Estado" en els papers de Villarejo com a condició prèvia a aixecar el secret sumarial del cas. L’enginyeria política-mediàtica-judicial de les clavegueres té la capacitat de convertir el que anava camí de ser crisi sistèmica... en una purga sobre el finançament de Podem. Màgia 78. Però passa que l’endemà, quan els sotasignats del manifest es van tornar a despertar en una democràcia lluent, el rei emèrit continuava adormit en una fosca dictadura. L’independentisme com a vector democratitzador, no; perquè la república no és només una forma d’estat, és, sobretot, contra tota monarquia bananera –o república monàrquica–, una cultura política democràtica, un aixopluc com a poble, una defensa de l’interès públic i els béns comuns i una forma de garantir i compartir, contra tot privilegi, la igualtat.