26/04/2020

El covid-19 i el futur del turisme

Són dies incerts. I tristos. Pertany a l’ofici dels economistes valorar la situació i orientar les sortides dels atzucacs viscuts, des del nostre coneixement, oferint instruments i dissenyant polítiques econòmiques, amb tots els riscos que la situació incerta provoca.

Quan apliquem l’anàlisi per sectors, baixant a la micro, és quan la tasca esdevé més complexa. En concret, em vull atrevir aquí amb el turisme, amb l’hoteleria, una activitat que ha esdevingut substantiva en les economies dels Països Catalans. Sens dubte, el crac del turisme serà aquest any monumental. Caurà sobretot la visita breu, internacional, despersonalitzada, en què el destí importa poc, la que es movia per via aèria low cost, i la de preus elevats, inabordables avui. En part serà degut a la por de nous contagis, a la crisi general i a l’encariment del cost del transport una volta incorpori totes les externalitats negatives que comporta. La restauració patirà, però els tancaments de teixit productiu, de plantes, no implicarà -contràriament al que pot passar en altres sectors- una pèrdua irreparable de capacitat productiva. Botigues, bars i restaurants no suposen uns costos enfonsats prou grans, i la pèrdua conjuntural del seu know how no vol dir que l’oferta hagi desaparegut per sempre. Certament, s’ha d’ajudar els afectats, però els clients potencials no deixaran d’existir. Pel que fa als allotjaments, molts hotels de costa funcionen avui amb treballadors fixos discontinus. Molts d’aquests previsiblement ja no faran temporada i es quedaran als seus llocs d’origen. Hotels tancats, que no obriran fins a la temporada que ve, no hauran hagut de fer ERTOs, amb uns treballadors coberts per les prestacions mínimes de la seva comunitat completades amb la renda estatal garantida. Mínimament adequades les plantes, els hotels tanmateix tornaran a obrir sense haver perdut el portfoli de clients, que són globals i resten a l’espera de recuperar les vacances. Com a país no haurem perdut atractiu, en particular en aquells llocs que compten amb una bona infraestructura sanitària i logística i a escala local han resolt bé la crisi del coronavirus. M’agradarà pensar que la recuperació primera, si salvem els mobles de l’economia a curt termini, serà la del turisme interior de segones residències i que gusta de petits hotels de ciutat que ofereixen espais comuns més reduïts, més selectius i menys extensius que els dels hotels de masses, que generaran sospita pel que fa al distanciament social. El cotxe i la continuïtat territorial seran les circumstàncies escollides per al desplaçament, en la mesura que atorguen autonomia, de manera que les distàncies importaran. El vaixell també recuperarà interès, ja que les seves entrades i sortides de port el faran més apte per a la neteja i la desinfecció, a diferència de l’avió, la capacitat del qual es reduirà, i o bé esdevindrà prohibitiu en preus o tindrà demanda a la baixa per precaució com a focus potencial d’infeccions. La compra d’habitatges vacacionals i finques creixerà, perquè els diners que els bancs centrals hauran posat en circulació seran tants i amb tipus d’interès tan baixos que l’inversor veurà en aquelles propietats i els seus lloguers la millor de les alternatives, especialment si som capaços de mantenir el valor de l’entorn i un bon capital social comunitari (tranquil·litat, bons serveis auxiliars i empatia amb els visitants). Aquesta demanda d’experiències personalitzables no ha de comportar més construcció que la de rehabilitació: sol ser respectuosa amb el medi ambient, ja que els visitants comparteixen l’interès a preservar l’entorn i el paisatge; els agrada l’agroturisme rural, l’hotel d’encant i, contra el tot inclòs, prefereixen menjar en restaurants de proximitat i anar a comprar al mercat local.

Cargando
No hay anuncios

Preparem-nos, doncs, per a un món en què hi haurà tal excés de liquiditat que tard o d’hora es concentrarà en forma d’excedents en mans d’uns quants, els quals, a falta d’alternatives de risc adients, retornaran al valor segur d’allò que dona seguretat: finques i habitatges en oferta inelàstica, limitades geogràficament o per determinació urbanística. Que les administracions maldin per preservar el que es pugui del territori que gestionen serà una garantia preuada pel nou inversor -per a aquells que busquen autenticitat, singularitat i no parcs temàtics d’extravagància-. La tipologia de la compra serà reveladora: hi haurà qui restaurarà i qui no, assenyalant així si l’operació és refugi de diner especulatiu o inversió de mitjà termini; i hi haurà qui fins i tot s’esforçarà conreant el camp o noves formes d’hospitalitat en palauets o cases rurals que no deixaran rendibilitat, possiblement, però que mantindran vius els patrimonis, que, en tot cas, connectaran amb el negoci local. Els que superin els filtres administratius urbanístics i de la planificació territorial seran els millors aliats d’aquelles institucions públiques que s’han hagut d’emparar en el garantisme legislatiu per protegir-se d’una demanda urbanística sovint abassegadora.