29 d’abril: Fi de règim

Periodista i escriptorESPANYA ACUMULA acceleradament símptomes d’una crisi de fi de règim. Al marge del teló de fons de la qüestió catalana -que ja ha entès que no és una febrada conjuntural, sinó una esmena a la totalitat que pot esdevenir crònica-, al règim de la Transició li van sortint esquerdes. Algunes pertanyen al vodevil, com el cas Cifuentes o la guerra civil a l’interior de la casa reial. D’altres, a la farsa barrejada amb el drama, com la sentència de la Manada. Fins i tot n’és un símptoma l’apatia malhumorada davant de la dissolució d’ETA i la necessitat de mantenir-la viva a través dels fets d’Altsasu. El resultat de tot plegat és un descrèdit dels pilars del règim, des de la monarquia fins a la judicatura, passant per la política institucional. Si anem cap a la fi d’un règim, després què vindrà? Alguns creuen que amb una mà de pintura poden estirar-lo uns quants anys més. D’altres -l’ala dreta de l’Estat- tenen al cap una involució autoritària, ja insinuada. L’ala esquerra de l’Estat sembla que no tingui ni idea de què fer, més enllà de deixar-se arrossegar o de defensar fanàticament l’ statu quo. Algú hauria d’anar pensant a Espanya (a Catalunya ja s’ha fet) què pot venir després d’un final de règim, que dugui més llibertat, més democràcia i més justícia.