19/11/2020

20-N: deslligar tots els nusos

"Un comportament personal, familiar i també financer fora de qualsevol registre d’admissibilitat en l’exercici de màxima magistratura de l’Estat"

José Antonio Zarzalejos, "La corona, en risc", març de 2020

Ha plogut i pedregat molt, segurament sempre sobre mullat, des d’aquell altre 20-N de 1975 que forjà el funest atado y bien atado. Però aquells nusos continuen, no només com a rèmores del passat, sinó també com a manilles del present. En aquest garbuix de cadenats, la monarquia sobresurt com el veritable nus gordià que garanteix que tot continuï relligat. Perquè no podem oblidar que la restauració monàrquica sota la figura de Juan Carlos I de Borbón fou designació directa –obra, desgràcia i continuïtat– de la dictadura. Un acte de successió en diferit. Dues veus antagòniques avui encara ens ho recorden. D’una banda Fernando Suárez, exministre franquista de Treball, quan fa pocs anys afirmava que "Franco va ser el propulsor de la monarquia i si es deslegitima el franquisme i es converteix Franco en una figura comparable a la d’aquells grans dictadors sanguinaris de la humanitat, se li dona una connotació a la Corona que la posa en risc". De l’altra, el mestre Josep Fontana: "Durant la Transició, el franquisme va pactar la seva pròpia supervivència". Només cal que busquin a l’hemeroteca, endebades, les crítiques de Juan Carlos I al franquisme.

Cargando
No hay anuncios

L’anomenada Transició –ja es pot dir o encara no?– no té res de modèlica, atès que està fonamentada en la plena impunitat dels crims perpetrats i de les fortunes acumulades sota la dictadura franquista, en un procés tutelat de reforma controlada que va arribar fins on va arribar –i avui encara en paguem les conseqüències– a través d’una operació planificada de màrqueting, forjada també sota les ombres del 23-F. Un cop efectiu que sí que va tenir efecte: va entronitzar el rei i va tancar les minses possibilitats d’aprofundiment democràtic que encara quedaven. "Todos al suelo", malauradament, té encara múltiples lectures i continua sent la consigna de Poder. Perquè el model transicional triat va donar com a resultat un règim d’impunitat únic al món, com reconeix el filòsof Jon Elster en un estudi comparat: "El cas espanyol és únic dins de les transicions a la democràcia pel fet que va haver-hi una decisió deliberada i consensuada d’evitar la justícia transicional". És sobre aquesta vella impunitat que pivota encara la permanència i reproducció d’una ideologia d’estat que roman en l’aparell repressiu, en el manteniment del bloc econòmic dominant i en la concentració de poder que transita de la dictadura a la democràcia. La cort del rei. Sota ella s’assenta també la feudal inviolabilitat de la monarquia i un nacionalisme d’estat que udola –comissaris paral·lels, fiscals patriòtics, clavegueres fosques– en la defensa erdoganiana de la unitat d’Espanya i en la resistència a qualsevol transformació social i aprofundiment democràtic, sigui el dret a l’autodeterminació o tots els drets socials vulnerats.

Cargando
No hay anuncios

45 anys després, assistim a la més gran crisi del règim, que ningú nega tot i que proven de dissimular escàndol rere escàndol. Malgrat l’actual blindatge institucional, polític i mediàtic que embolcalla una operació d’estat que només pretén fer caure el pare amb l'única pretensió de salvar el fill, la crisi és un cràter que ningú pot negar i que tapen vergonyosament com poden. Tecnologia i tecnoestructura d’estat, en l’operatiu estan implicats tots –i no són pocs– els que callen, minimitzen, banalitzen o justifiquen totes les martingales del rei demèrit. Avui, el repertori del que sabem –pendents encara del que sabrem demà– deixa una corrua d’escàndols sistèmics que no tenen res d’anecdòtics, sinó que remeten a quatre dècades de silenci oficial i protecció institucional i a una altra herència d’arrel nítidament franquista: la corrupció estructural d’alta volada. Uns fets que afecten directament l’actual monarca, que sabia de totes les martingales del pare des dels dies de l’abdicació i fins que un dia –un diari britànic i un fiscal suís– la catifa no podia aguantar més fetor ni més volum. El rei abdicat ja és el que sembla a la llum dels fets: un delinqüent coronat. No ens estendrem: des d’informes del servei de lluita contra el blanqueig de capitals fins a peticions de la Fiscalia per "expurgar" continguts del sumari judicial del cas Villarejo –en nom "de la seguretat de l’Estat"–, barrejat amb confessions diverses, comptes suïssos, comissions per l’AVE a la Meca, caceres de cabres salvatges, black cards, maletins amunt i avall i un comandament de la Guàrdia Civil com a testaferro. The Spanish Crown.

Tant és així que la crisi d’un règim degradat és tan palmària que l’anuncien fins i tot els seus més acèrrims defensors, que contemplen esglaiats el futur com un moment de crua decadència, expressada com mai en la ruïna de la Marca Espanya, amb el seu màxim representant –"Juan Summer"– fugit amb cobertura governamental a un ressort de luxe als Emirats Àrabs Units. Però seria massa prematur anunciar el seu fracàs definitiu: no podem subestimar la capacitat de recomposició de les elits. De fet, la sortida sistèmica que pretenen resta clara i remet directament a un retorn –consensual, passiu, repressiu, autoritari?– als nusos del 1978: tancar per dalt el que volem obrir des de baix. Aguantant l’aire, també esperen que la inqüestionada i severa deslegitimació del règim -especialment catalana i basca- no sigui suficient per obrir alternatives democràtiques. A aquesta voluntat immobilista i reaccionària s’hi va sumar Felipe VI quan va triar esdevenir el rei de bastos aquell funest 3 d’octubre que constitucionalitza un "A por ellos" que va molt més enllà del sobiranisme català. Quién se mueva no sale en la foto.

Cargando
No hay anuncios

Per això, en aquest 20-N sota tantes excepcions volem remetre’ns al llibre ¡Abajo el rey! Repúblicas (Sydonia/VientoSur, 2020), un llibre plural i coral escrit des de totes les perifèries i fora de tots els palaus per escrutar les opcions de les escletxes constituents republicanes. La recent enquesta de mitjans independents sobre la monarquia –contra la llei del silenci i la mordassa del CIS– reflecteix allò que ja deia El País entre línies: que la fugida pactada del demèrit es fonamentava en enquestes no públiques en mans de la Casa del Rei que acreditaven la caiguda lliure de la seva posició i l’escàs suport social, futur complicat, entre els menors de 45 anys. I remet, bucle i déjà-vu, a aquell Adolfo Suárez que reconeixia obertament que en la Transició no van sotmetre a referèndum la monarquia perquè temien massa perdre’l.

Cargando
No hay anuncios

Pacient impaciència, entenem que no és temps de buscar nous consensos ficticis amb el bloc dominant, reeditant la farsa d’uns nous Pactes de la Moncloa que van ser funestos per a treballadors i treballadores i dels que sempre s’obliden de dir que la pretesa contrapart social mai no es va complir. Cal anar explorant, treballant i assentant les bases d’un nou acord democràtic entre forces polítiques, socials i ciutadanes republicanes d’arreu i entorn a una proposta compartida: fer també viable i factible un referèndum sobre la forma de l’Estat i, amb ell, l’inici de processos constituents de ruptura amb el règim, amb la xacra de la corrupció sistèmica i amb el capitalisme neoliberal que tot ho sustenta. El llibre citat aspira modestament a la tasca comuna de fer passos endavant en aquest camí que ens deslligui dels nusos d’un 20-N que, mutatis mutandi, encara és aquí enquistat.

Doneu-me un punt d’equilibri per moure el món, deia Arquimedes. Som dels que pensem que aquest punt, la dovella del règim, és una monarquia clarament caduca, corrupta i retrògrada. Som dels que creiem que aquest 20-N, sabent que impossible és només alguna cosa que encara no ha passat, i mirant el mirall esperançador del procés constituent obert pel poble xilè després de dos anys de lluita popular, és un moment imprescindible per mirar enrere i albirar un altre present cap a un futur democràtic en tots els àmbits. Sortir d’aquest cadenat pot obrir totes les portes. Perquè República(-ques) és molt més que una forma d’estat: és sobretot una cultura política democràtica, en defensa del béns comuns i l’interès públic i com a garantia d’igualtat entre totes i tots. Passada pel sedàs de la crisi sistèmica i pandèmica que patim, això és tant com dir que sortir del 20-N és tant com deslligar tots el nusos, desfer la madeixa i reteixir l’ara i l’aquí.