En defensa dels pobres àrbitres

NECESSITEM ÀRBITRES. Persones capaces de ficar-se en un conflicte entre dos i prendre partit, amb el risc de ser el que rep, el tercer. I els pobres àrbitres no tenen qui els defensi.

Un dels primers lloc on els nens veuen exercir una autoritat oficial, un poder uniformat, és l’esport escolar. I què observen? Pares que els insulten i desautoritzen, fins i tot que estimulen els nens a fingir. “Tira’t”, criden des de la grada, emulant el que veuen als camps professionals. Els estem ensenyant que l’autoritat és per burlar-la, no per respectar-la. Tot i això hi ha persones que es dediquen a campar pels estadis, sovint per treure’s uns ingressos, assumint que els tocarà sentir de tot i cada decisió serà discutida a crits.

Calen àrbitres -i n’hi ha molts- amb voluntat de passar desapercebuts. I amb ganes de ser objectius i coherents. Que afavoreixin l’espectacle i protegeixin el joc. Però en espectacles que veuen milions de persones es trien àrbitres com el de diumenge al Calderón, que són el contrari. No xiulen faltes i penalitzen que el que l’acaba de rebre protesti. I destaquen, perquè la seva arrogància els porta a interrompre el joc, a desafiar de forma xulesca els jugadors. Són armament per a aficions viciades a donar la culpa al jutge, donen ales a teories conspiratòries. Són el contrari de l’exemple a seguir. Mentre es potenciï i promocioni aquest estil costarà encara més que es defensi els àrbitres. I malgrat aquest senyor, convé protegir-los i obeir-los, els necessitem. Cal respectar les seves decisions i continuar jugant. Per això, de la mateixa manera que hem d’exigir a les estrelles del futbol esportivitat, aniria bé que els àrbitres més visibles es fessin respectar buscant obsessivament la neutralitat i la transparència. Equivocant-se igual en tots els sentits i procurant que no es parli d’ells.