31/12/2020

Del comportament i del destí

Alexandre el Gran (Pel·la, 356 aC - Babilònia, 323 aC), el gran conqueridor macedoni, va dir: “El comportament de cadascú determina el destí de tots”. Tot i que desconeixem el context en què aquesta dita es va pronunciar, no per això deixa de tenir menys sentit en l'actual moment de la pandèmia del covid-19.

Des que el SARS-CoV-2 va aparèixer a Wuhan el desembre de 2019, hem anat coneixent que es tracta d'un virus amb una alta capacitat de transmissió, fonamentalment de persona a persona, que es produeix mitjançant les secrecions respiratòries vehiculades en petites gotes o com a aerosols. És per això que la transmissió viral es magnifica en espais tancats amb poca o sense ventilació.

Cargando
No hay anuncios

Des del punt de vista clínic també s’ha anat constatant que la malaltia per SARS-CoV-2 té un factor d'imprevisibilitat que fa molt difícil predir de quina manera evolucionarà un pacient. Aquests nou mesos ens han servit per constatar que no tenim un tractament antiviral efectiu i, a la vegada, per descartar tots aquells tractaments que no aporten cap millora clínica. La gran transmissibilitat del virus ha fet que moltes persones emmalalteixin al mateix temps, cosa que va portar el sistema públic de salut a una situació d’estrès insuportable, molt a prop del col·lapse en els proppassats mesos de març i abril. Així doncs, el virus ens bat, tant per la capacitat de provocar una malaltia greu com, sobretot, per la gran quantitat de pacients a qui afecta, aixafant el sistema per esgotament.

Aquest escenari ens deixa a la pràctica amb una única eina per controlar la pandèmia: la prevenció. Amb diferents matisos, els elements que segueixen inalterables i que han mostrat la seva eficàcia en el control de la pandèmia són la disminució de la interacció social, la higiene de mans i l'ús de la mascareta. Com s’ha esmentat, la transmissió és de persona a persona i, per tant, és clau el distanciament social. La seva aplicació efectiva, però, topa amb el fet que la seva implementació necessita canvis conductuals tant a nivell individual com col·lectiu. Tothom que està familiaritzat amb les malalties transmissibles sap com és d'ardu canviar les maneres de fer d’un individu i més encara elevar-ho a nivell col·lectiu. En una societat d’arrels llatines com la nostra, és evident que aquests canvis xoquen amb costums i tradicions molt arrelades. Seria bo recordar les paraules del poeta metafísic John Donne (1572-1631): “Ningú és una illa, complet en ell mateix [...]. Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per tu”.

Cargando
No hay anuncios

La perllongació en el temps de la pandèmia sense veure-hi un final ha fet que la incertesa dominés les nostres vides i causés tota una sèrie de conseqüències físiques i psicològiques en una part de la població. Però les derivacions de la pandèmia són múltiples: des del cost en vides humanes a les seqüeles de la malaltia, passant per les derivacions socials i econòmiques –la importància de les quals encara està per avaluar–. En un símil senzill de copsar, és com si en un estany d’aigües tranquil·les hi llancem una pedra, que fa brollar múltiples onades que es van escampant per la fins llavors tranquil·la superfície.

Cargando
No hay anuncios

És evident que l’any 2020 serà recordat com l’any de la pandèmia del covid-19. Però en un any tan dramàtic encara hi ha hagut una notícia que no per esperada ha estat menys transcendent: la generació en temps rècord de vacunes amb un elevat grau d’eficàcia contra el SARS-CoV-2. Això no vol dir en cap cas que el problema estigui resolt, sinó que ens queda un temps de gran esforç, no solament per fer arribar les vacunes on més es necessiten sinó per seguir protegint la població encara susceptible a la infecció. Tampoc vol dir que les amenaces s’hagin esvaït, com ho demostren els aïllaments recents de soques virals amb múltiples mutacions al sud d’Anglaterra. Sense cap mena de dubte, però, la promesa de les vacunes aporta una esperança de resolució similar a la que va pronunciar Winston Churchill (1874-1965) després de la batalla d'El Alamein, quan el Vuitè Exercit Britànic va ser capaç de derrotar la fins llavors invencible Afrika Korps: "No és el final, ni tan sols és l'inici del final. Però és, potser, el final de l'inici".