El món de la publicitat moderna ha de fer tantes giragonses conceptuals per col·locar-nos el producte que, de vegades, ens ho ven tot menys el que hauria de vendre'ns. Seria, si fa o no fa, com Montoro presentant el dèficit espanyol a Europa.
¿Vostè recorda aquell anunci d'un cotxe on sortia un ninot de l'Elvis penjant del vidre amb una ventosa i ballant a base de sotracs? D'aquells ninots se'n van vendre milers. De cotxes, ho desconec, però el que és evident és que poca gent recorda la marca que s'anunciava. Bé, i n'hi ha que encara ara pensen que el que ens publicitaven realment era el ninot.
Ara tenim un fenomen semblant amb The Mamzelles. Han passat de ser les tres noies que cantaven allò d' On vas envàs? a estrenar una obra al Poliorama de Barcelona. De reciclar no sé si en vam aprendre gaire. (Jo voto que no. De fet, estic convençut que després d'aquella campanya vam quedar tan desconcertats que ara ho tirem tot al mateix contenidor i pensem que ja s'espavilaran a la planta de reciclatge), però almenys algú en va treure un rendiment. I concretament van ser elles, The Mamzelles. Un mes i tres dies s'estaran (de moment) a l'escenari d'un teatre important fent una obra que ha estat escrita expressament per al seu lluïment. I això, reconeguem-ho, no està a l'abast de qualsevol. I menys quan parlem d'un grup vocal que, per molt bé que ho faci, no deixa de ser un grup vocal com n'hi ha mooolts d'altres i que fa coses pròpies d'un grup vocal. Total, un anunci que va provocar escenes de pànic -amb gent de genolls cridant "Farem el que ens demanin, però sisplau, prou!! Si cal ens menjarem els envasos i ens rebolcarem pel contenidor de l'orgànic, però tinguin pietat!!"- ha generat l'efecte contrari en qui cantava la cançó que vam avorrir per sempre més. Conclusió? Per tenir èxit, com ja sabíem, l'important és sortir molt per la tele. Se'ns en refot fent què. El cas és ser-hi.