El desacord i la irrupció de la política

HI HA UNA CERTA TENDÈNCIA a pensar que el consens és una mena d’estat idíl·lic de la política. Com que la confrontació de les diferències és sempre inquietant, es tendeix a pensar que el consens pot suavitzar una situació que sovint, equivocadament, es viu com a anòmala. Aquesta és una realitat molt present en el debat polític. Però és també una realitat fàcilment observable en la vida quotidiana: la canalla juga feliç i contenta mentre no hi ha desacord, però, quan les diferències respecte a qualsevol cosa emergeixen, el malestar irromp i pot acabar amb la placidesa del joc; els sopars entre parents o amistats, o les reunions de treball entre col·legues, poden convertir-se en un camp de batalla quan apareix alguna diferència polèmica que enfronta els assistents de manera impossible de dissimular. El cineasta Thomas Vinterberg va filmar Celebració (1998) a partir d’un sopar familiar, en el seixantè aniversari del patriarca i empresari, i un simple parlament del fill gran, en què desvela una veritat oculta reprimida durant dècades, provoca un autèntic terrabastall que acaba com el rosari de l’aurora.

La confrontació de posicions antagòniques és, en tots els nivells, també en el polític, una situació incòmoda. Però en realitat, més incòmoda és encara l’actitud que porta a amagar les diferències o a pensar que són irrellevants, o l’actitud que, en nom del consens, pretén que les diferències quedin dissoltes en una unitat superior que sorgiria de la renúncia, sempre d’una part, a l’especificitat del seu punt de vista. La lògica consensual ha animat una tendència hegemònica en les darreres dècades i ha tingut avals tan competents, des del punt de vista teòric, con Jürgen Habermas, que, de l’aspiració al consens, en va fer l’horitzó fonamental del debat polític, i va establir les bases de l’anomenada democràcia consensual, que avui ens sembla un oxímoron.

I és que, com va veure Hannah Arendt, de manera inequívoca, abans que molts altres, la pluralitat no és només la condició de tota vida política, sinó que és “la condició sine qua non per a aquest espai d’aparició que és l’esfera pública”. I la pluralitat, de vegades, és la simple manifestació de diversos punts de vista, que poden conviure de manera juxtaposada, però altres cops la pluralitat es manifesta com a antagonisme heterogeni i irreconciliable. És aleshores, en aquestes situacions, quan emergeix el desacord. Un desacord que, com ha analitzat Jacques Rancière en un llibre imprescindible del pensament polític ( La mésentente. Politique et philosophie, 1995), no consisteix en el conflicte entre qui diu blanc i qui diu negre, sinó en el que hi ha entre qui diu blanc i qui diu blanc però no entén el mateix per blanc. Canvieu blanc per legalitat, legitimitat o fins i tot democràcia, i és fàcil entendre de què estem parlant.

És en aquesta situació quan cal recordar que la política pròpiament dita, i per tant una política que cal distingir de la mera administració dels recursos públics, es defineix precisament, en primer lloc, per l’emergència i la interrupció sempre pertorbadora d’un litigi que dóna forma concreta al desacord, i, en segon lloc, per la possibilitat de canalitzar-lo, per tal que emergeixi i pugui manifestar la seva discrepància. Les democràcies modernes, madures i sòlides no tenen por de l’expressió de la dissidència, ni tan sols quan impugna radicalment l’ statu quo. Al contrari: permeten que emergeixi en l’esfera pública perquè sigui la ciutadania la que pugui definir els termes en els quals el desacord ha de ser tractat i abordat.