Descol·locats

Contra tot pronòstic, som on som. Vagin repassant la llista de vaticinis fallits (per educació, és millor contenir el riure): “no es posaran d’acord per canviar l’Estatut”, “no es posaran d’acord per redactar-lo”, “no faran res si els hi retallen”, “no es posaran d’acord amb la pregunta de la consulta del 9-N”, “no tindran dallonsis de fer la consulta”, “només hi aniran a votar quatre gats”, “no hi haurà una llista unitària sobiranista”, “no es convocaran eleccions plebiscitàries per al 27-S”, etc. Si estem com estem, contra tot pronòstic, és perquè a còpia de determinació, d’audàcia i de bon humor, sense fer mal a ningú, hem anat fent el que consideràvem oportú, deixant de seguir camins que ja s’havien transitat i obrint dreceres que són sens dubte arriscades, però no suïcides. Això ha descol·locat molta gent, començant, òbviament, pel govern del PP. Des del sobiranisme, però, també s’han produït fenòmens desconcertants per a molts, tot i que comparats amb els de l’unionisme resulten menors. N’hi ha un de significatiu, però: la manifesta hostilitat de la Unió Europea (entesa com a estructura, no com el conjunt dels seus ciutadans) cap al procés. Molts no s’ho esperaven pas, això. Insisteixo, en tot cas, que qui ha observat el que passava amb el pas canviat, i sovint amb un rictus d’estupefacció, ha estat el govern espanyol i els seus altaveus mèdiàtics, així com “la leal oposición”. Què ha passat? El discurs clàssic contra el catalanisme ha quedat fora de joc, descol·locat.

A partir de la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional del 10 de juliol de 2010 i, de manera especial, de la Diada de 2012, la composició social del bloc sobiranista canvia substancialment. Ja no es tracta de minories testimonials i/o vagament antisistèmiques, de jovenalla, sinó del gruix de les classes mitjanes i de les generacions que porten el pes de l’economia real. De fet, la irrupció del populisme d’esquerres fa que el component antisistèmic adherit des de la dècada del 1970 al catalanisme s’hagi desplaçat cap a àmbits on es prometen sensacions més fortes. El discurs estandarditzat contra l’independentisme, en canvi, estava dissenyat ad hoc per fer front a un molt determinat tipus de personal, que no té res a veure amb l’actual. La identificació de famílies de classe mitjana amb certes conductes socialment conflictives ja no és possible. Adéu al vell argumentari; el desconcert està servit.

En segon lloc, el discurs governamental i mediàtic contra el nacionalisme no espanyol estava articulat i condicionat d’una manera molt forta pel problema policial del País Basc i la violència, de vegades extrema, associada a aquella situació. Ningú no s’acabava de creure el cèlebre vaticini de finals dels anys 70 que s’ha atribuït a Francisco Fernández Ordóñez o fins i tot al mateix Suárez —“Al País Basc només hi ha un problema policial; és a Catalunya on hi ha un problema polític”—. Un cop van emmudir les pistoles d’ETA, però, la fraseologia que associava qualsevol apel·lació nacional —tret de l’espanyola— amb bombes i segrestos va quedar fora de lloc.

Dissabte passat, l’Abc centrava la seva -ehem- informació en les potencialitats polítiques de forçar una divisió ètnica a Catalunya basada en els cognoms informació en les potencialitats polítiques de forçar una divisió ètnica a Catalunya basada en els cognoms. Ignorant potser l’article 510 del Codi Penal, arribava a afirmar que “los más alarmistas comparan el futuro de Cataluña con las repúblicas balcánicas, donde el aumento de la población musulmana provocó gravísimos problemas de convivencia ” (la segona part de la frase és tremenda). No poden pair que la mà dreta de Rajoy es digui “Moragas” de primer cognom, i que el president de l’ANC es digui “Sànchez”. Des de la lògica de l’hidalgo, és a dir, la del gandul improductiu, el cognom és més important que la feina i l’excel·lència. El País, que pel seu seguidisme informatiu amb el govern del PSOE va ser conegut a la dècada dels vuitanta com “el Pravda”, recuperava una conversa entre Vázquez Montalbán i Lluís Llach de fa 13 anys (!?). Feia sortir el terme “parafascista” al titular. I un gran expert en Catalunya, Rubén Amón, autor de llibres d’investigació molt profunds sobre l’Atlètic de Madrid o Plácido Domingo, signava allí una cosa difícil d’adjectivar. De certes teles i ràdios, més val no parlar-ne: més descol·locats, impossible. Tot plegat és una cosa com d’abans, del No-Do, molt tronada, quasi en blanc i negre, amb rotet de carajillo i escuradents mossegat darrere de l’orella. Era un gran moment per obrir un debat d’envergadura, però la cosa ha quedat reduïda a això, és a dir, a la inanitat de sempre.