Destruir el país en nom del país

Sembla que hi ha una gran preocupació per arribar a acords de govern, a Catalunya i a Espanya. Almenys això és el que es desprèn del debat mediàtic, en què, en principi, s’hauria de veure reflectida la pluralitat de l’opinió pública.

“Sentit d’estat”, “responsabilitat”, “ingovernabilitat”, “manca de patriotisme” són conceptes que s’han convertit en una mena de mantra de l’apocalipsi en el cas que s’allarguin les negociacions polítiques per formar governs, inclosa la possibilitat que això no es pugui fer i s’hagin de convocar noves eleccions.

I què? ¿I si en comptes de tenir tanta pressa per concretar governs, aquesta dificultat ens la prenguéssim com una benedicció, com una oportunitat? Com un període de debat i de reflexió per fer un pas més enllà del pensament encallat, el pensament que proposa ordre i autoritat en contra de la confiança, la llibertat i la pluralitat? Una oportunitat, també, per mobilitzar la societat i donar-li la paraula, auscultar-la, deixar que s’expressi?

De fet, la crisi política que han provocat les eleccions sembla que té molta més relació amb les idees, els programes, les dificultats per entendre el món d’avui -dificultats en com es poden construir nous escenaris públics de convivència, de justícia i de solidaritat- que amb la gestió. El desconcert que vivim és superior a les idees que s’ofereixen per sortir-nos-en. Les idees lluminoses resulten massa encegadores per il·luminar. Les idees de sempre són massa conegudes perquè puguin enganyar a ningú. Els interrogants, molt més nombrosos que les respostes. Per què, doncs, aquestes presses a concretar govern, en comptes de centrar-nos en el com, en el què? De què serveix aquesta histèria amb el dia d’avui -cada dos minuts una notícia bomba- si no som capaços de projectar el que vindrà a continuació?

Quan Mas i Rajoy diuen que els dos governs segueixen treballant, que l’administració no s’atura, tenen tota la raó: l’administració no s’atura precisament perquè som administracions intervingudes amb una escassa capacitat per decidir polítiques pròpies més enllà del guió que fixa la Unió Europea, una UE que forma part d’un món globalitzat, un món en guerra, no ho oblidem, un món de les grans empreses i l’especulació que construeix cada vegada més pobresa i misèria a la seva perifèria i que ni tan sols en assumptes com la conservació del planeta és capaç de dibuixar un futur en què el bé comú sigui una prioritat sobre un creixement demencial i molt mal repartit.

De manera que benvingut sigui aquest parèntesi sense govern, perquè ens ofereix l’oportunitat de discutir, de parlar, de pensar. Fins i tot de callar. Una mica de silenci també seria d’agrair. Amb tant soroll, tants crits i tanta passió, costa molt fixar alguna idea dialogada més enllà dels arguments de les entranyes.

Valdria la pena, doncs, aprofitar aquest desgovern alliberador -tampoc se’ls troba a faltar gaire, tot sigui dit- abans que la realpolitik tanqui altra vegada les comportes i el poder es bunqueritzi en nom de la raó d’estat, i els nostres administradors, servicials empleats de Brussel·les, tanquin amb clau i forrellat la finestreta de les reclamacions, els dubtes, i es col·loquin les orelleres de ruc que permeten mirar el camí sense veure el territori per on es transita.

Ja va passar, per donar un exemple, amb la recent campanya electoral espanyola: s’havien de discutir programes, propostes, i, de sobte, el president més silenciós de la història, el president del plasma, va tocar el cornetí per fer formar tots els partits en nom de la unitat d’Espanya i la unitat en contra del terrorisme jihadista. I, de sobte, el que havia sigut sectarisme crònic -en una legislatura marcada pels decrets llei sense debat- es va reconvertir en una emergència, la vocació de l’home d’estat al servei de tots els espanyols. També a Catalunya el què apressa el com.

Aquesta impressió sobre l’estafa, la dificultat que té l’activitat pública per discutir el bé comú, el servei públic, en comptes de disparar fum de camuflatge per amagar interessos privats, se’m va manifestar en forma de constipat -tots els refredats tenen un punt de deliri alliberador- mentre esperava el tren aquestes festes assegut a l’estació de Vilamalla. Una estació solitària, amb una sala d’espera convertida en un urinari públic, sense cap comunicació amb el poble més proper, cap lloc per resguardar-se del fred, exemple de com les grans idees, l’alta velocitat, aixafen i destrueixen la necessitat real, el caminar de cada dia. Tothom sap -a França fa dos anys que ho volen corregir- que l’AVE no té cap utilitat per al transport de proximitat, que és el que necessita la gent però és completament deficient. En canvi, la principal inversió en infraestructures del 2016 va a l’AVE. ¿S’inverteix, doncs, pensant en el futur? ¿Per millorar la vida de la gent? No: s’inverteix perquè guanyin calés les empreses que construeixen. I si la cosa va malament paga l’estat. Com a Castor. Aquest és el “sentit d’estat” de les presses per governar. Vagin, si tenen temps, a passar una vesprada a l’estació de Vilamalla. Parlin amb la gent que agafa els trens de Rodalies. Val la pena. Els passarà la pressa per seguir destruint el país en nom del país i, mentrestant, potser ens prendrem seriosament el país i, si pot ser, el món.