Dispersió total i dependència màxima

FA TEMPS que me n’adono, però no hi sé posar remei. Vaig començar entenent que si diem que algú no hi és del tot per indicar que és boig, la meva dedicació al mòbil tenia molt d’insana, perquè no sóc mai del tot on fingeixo ser. Aquest primer símptoma de dispersió transitòria ha anat en augment: l’oferta cada cop és més atractiva i addictiva.

I la recerca de wifi, la paciència amb què memoritzes contrasenyes, la calma amb què introdueixes la que et donen en un bar, encara que tingui vint-i-set caràcters. La il·lusió si surten totes les ratlletes, la frustració si allò no es belluga. I adonar-te que ja has consumit les dades del contracte, que has de comprar un bonus extra, que ja mai no arribes a final de mes.

I quedar-te sense bateries. Anar pels llocs mirant ajupit a les cantonades, a la recerca del lloc on recarregar les piles. Triar el restaurant perquè té endolls a cada taula, i no pel plat, fer amics al tren pidolant una bateria que els metòdics porten carregada, i agrair-ho com si t’haguessin salvat la vida, quan en realitat t’ha servit per comprovar que cap missatge era urgent ni important.

I els grups de WhatsApp de pares on tothom contesta OK i OK i perds el fil. I deixar de ser del tot als llocs per fer fotos que provin que hi eres, tot i que no hi fossis del tot.

I sobretot, sobretot, que constatar-ho, que sentir-te ridículament dependent, que saber-te desesperat buscant wifi i endolls com els fumadors busquen tabac i encenedor, no aconsegueix de moment que canviïs. Al contrari, als Reis els has demanat carregadors d’USB, endolls múltiples, bateries extra i tot d’accessoris que fingeixin simplificar-te la vida mentre te la compliquen.